Reportatge final: Taxistes Armats

Avanttítol: Els taxistes de Barcelona planten cara als atracadors

TAXISTES ARMATS

S1: Molts prenen mesures de seguretat per deixar de ser una “pressa fàcil” pels lladres.

S2: Navalles, membranes que separen els seients i un bat de beisbol són alguns dels mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes

El passat 11 d’abril, un taxista equatorià va ser assassinat a trets en un barri de Nova York per un lladre que es va embutxacar poc més de 300 dòlars. El cas més semblant a Barcelona, és el d’un taxista de 39 anys que va perdre un ull després de ser agredit, amb un tornavís, per dos atracadors. Tot i que Barcelona no és Nova York, aquí també es produeixen atracaments que, a més petita escala, obliguen als taxistes a defensar-se i en ocasions ha anar armats.
Amb el pretext de saber quins són els mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes de Barcelona, m’entrevisto amb Víctor Sánchez, un taxista de 48 anys que ja en porta vint-i-dos fent de xofer. Asseguts als menjador de casa seva, una sala de poc més de vint metres quadrats carregada de quadres firmats per un tal Ferret, li pregunto per l’ intent d’atracament que va patir fa unes setmanes. –Era un noi jove, estava nerviós i va acabar fugint -m’assegura amb un to de veu sec, com volent treure-li importància al tema. –Fa servir algun tipus de mecanisme per defensar-se dels lladres? – Ara sí, després de l’experiència amb aquell noi vaig decidir comprar-me una navalla suïssa, d’aquelles que serveixen per tot. –Un navalla. Vol dir que li cal? –Espero que no, espero no necessitar-la mai però, millor està preparat.
Convençut de que en Víctor és només un dels molts taxistes que van armats a Barcelona, em dirigeixo a un bar del carrer Pujades on m’han assegurat que a mitja tarda s’hi reuneix un grup de taxistes que paren a fer un cafè i a xerrar de futbol.
Després d’introduir-me en la conversa, contrariant a un dels taxistes que vaticinava un fitxatge mediàtic del Barça de cara a la propera temporada, el convido a un cigarro i mentre se’l encén entro directament en matèria. – Jo porto una membrana de plàstic que separa els seients del davant amb els dels darrera. –Es sent més segur així? –Si, és clar, és una barrera entre els clients i la caixa on hi guardo els diners. És la mateixa membrana que porten els Mossos d’ Esquadra. Aquest senyor portava un mecanisme de seguretat però no anava armat, no formava part d’aquest col·lectiu de taxistes que duen armes per a si s’han d’encarar amb els lladres.
L’endemà em dirigeixo cap a una parada de taxis de l’Eixample esquerre on m’hi espera la Montse, una dona de cinquanta anys que porta dos anys i mig fent de taxista degut a una malaltia que li van diagnosticar al seu marit i que el va obligar de deixar la professió. El fet de ser relativament nova en la professió i sobretot, el fet de ser dona, la converteixen en una presa encara més fàcil per als lladres. La trobo recolzada al capó del cotxe, un Seat Toledo no massa antic, intentant resoldre els mots encreuats d’un diari. Vesteix amb una brusa florejada i uns texans molt amples. –Com prova la professió? –li pregunto amb un somriure mig obligat. –Bé, em cansa haver d’anar asseguda tot el dia, però no em puc queixar. –Imagino que al ser dona, deu portar algun mecanisme de defensa per evitar que l’atraquin –l’insinuo sense voler fer-li creure que la fragilitat femenina a la que em referia era un retret. – No, no porto cap mecanisme ni tampoc vaig armada. No m’agraden les armes a mi.- I com reaccionaria vostè davant d’un intent de robatori? –Doncs com tots, premeria el botó vermell que hi ha al costat de la ràdio i esperaria a que algun company m’ajudés. I si no arribessin a temps? –li pregunto esperant arrancar quelcom interessant mentre em mira amb cara d’avorriment. -Doncs no ho sé però armes no en porto ni en portaré. El meu mecanisme de defensa són els consells del meu marit que va ser taxista durant vint-i-tres anys i sap perfectament com va la cosa.- Hi ha algun d’aquests consells que vulgui remarcar? – Bé, ell sempre em diu que em comenci a preocupar si entra alguna persona sola al taxi i en comptes d’asseure’s darrera el seient del copilot s’asseu darrera el meu seient. Interessant, la persona, que tenia menys qualitats físiques per defensar-se no ho utilitzava cap mecanisme i emprava només els consells del seu marit. En aquell moment, un company de la Montse que va notar el meu interès per als taxistes armats em va passar el contacte d’un conductor que duia un bat de beisbol sota el seient. Un taxista amb un bat de beisbol era el meu plat estrella. Aquell mateix vespre el vaig anar a trobar en un parc de l’Hospitalet. Queien les últimes clarianes del dia i es respirava gran humitat. Ell m’esperava assegut en un banc, donant de menjar als coloms. Es va aixecar per saludar-me i em va estrènyer fort la mà. No tenia res a veure amb el prototip de taxista que havia creat en el meu imaginari mental. Era un home alt i prim i tenia la cara picada. Parlava un català millor que el meu i no parava de fer broma. Asseguts en aquell mateix banc vam començar l’entrevista. Ell sabia perquè havia vingut i també que dur un bat de beisbol al cotxe era un motiu de sanció. Precisament per això em va demanar que si no era d’estricta necessitat no fes constar el seu nom per enlloc. No hi havia problema, era el seu bat i no el seu nom el que m’havia portat fins allà. –Quans anys fa que porta un bat de beisbol sota el seient? -Doncs la veritat és que no molt, només un any. -I com és que va decidir comprar-lo? –No, ja el tenia, era d’un tiet meu que va morir ara fa uns cinc anys. –Però va decidir dur-lo al taxi. -Si, perquè durant una època, sense cap motiu en especial, sentia certa inseguretat envers als clients, tenia la percepció de que en qualsevol moment em podien atracar. –Ara lògicament es sent més segur. -Si, i tant. Però espero no haver-lo d’utilitzar mai perquè en realitat no se si en seria capaç. El bat no el vaig arribar a veure però segons em va explicar era de fusta i portava escrit el nom de Roberto Clemente i el logotip de la Little League. Era un jugador sud-americà que jugava en una famosa universitat de Nova York. I perquè un bat de beisbol i no qualsevol altre objecte? –Doncs mira, suposo que perquè el bat impressiona mes.
Després vaig contactar per telèfon amb un parell de taxistes més que anaven armats. El primer portava un esprai d’aquells que es tiren a la cara i que produeixen un efecte de picor exagerada als ulls. El segon, portava sota el seient del copilot un extintor petit que tenia una doble funció: apagar el foc en cas d’un incendi i convertir-se en una arma de ferro en cas de que algú l’intentés atracar. “És impossible que em sancionin” em va assegurar amb un to xulesc.
Portava dies buscant per Barcelona taxistes que anessin armats. N’havia trobat un que duia una navalla, altres que no duien res, un que duia un esprai i un altre que duia un extintor. Sense cap mena de dubte però, el més destacat era aquell taxista de l’Hospitalet amb la cara picada que duia un bat de beisbol d’un jugador d’una universitat de Nova York. I és que tot i que Barcelona no és Nova York aquí els lladres també actuen i molts taxistes decideixen armar-se per intentar deixar de ser una “presa fàcil” per als atracadors. Queda doncs confirmat que els taxistes no només es defensen sinó que també, molts cops, van armats.

Les cites d' Incerta Glòria

1_ “De vegades m’assec al peu d’una olivera i m’hi estic tan quiet que els corbs vénen a posar-se a terra a poques passes com si jo no hi fos. N’hi ha a centenars; i em fan companyia”. (pàgina 45)
Aquesta cita forma part de les primeres impressions d’en Lluís durant la seva estància a Olivel. Reflecteix la solitud, un dels temes principals de l’obra i ve a explicar que l’única companyia d’en Lluís al poble d’ Olivel és la olivera a la que s’asseu a reposar després de fer llargues caminades i també la presència dels corbs, una companyia insòlita, pròpia dels difunts. Sol i perdut, així és com passa els primers dies en Lluís, en aquest poble d’Aragó.
2_ “Les mans em tremolaven; devia estar ridiculíssim. Si almenys, com l’altre dia, sabés trobar-li una úlcera viva per fer-li perdre aquella irritant serenitat...Jo veia com als meus peus s’anava obrint aquell abisme de ridícul que s’interposa entre un home frenètic de passió i una dona glacial; veia l’abisme i he fet pas: m’he trobat de genollons davant d’ ella”. (pàgina 134)
Aquesta cita fa referència a la primera part de l’obra. En Lluís s’està enamorant sense voler adonar-se’n de la marquesa més poderosa d’Olivel. La distància que el separa de la Trini i segurament també, la falta de companyia fan que comenci a sentir-se atret per aquesta dona que és viuda i té fills. La cita explica que en Lluís, sense adonar-se’n es comporta davant de la senyora amb un neguit i un nerviosisme propi d’un adolescent enamorat. De cop, sense adonar-se’n es troba de “genollons” davant seu. Una clara mostra d’intencions que mostra els sentiments d’en Lluís i que al mateix temps dibuixa al lector un perfil de la marquesa d’Olivel.
3_“La beata, per exemple; és clar, vostè no sap de què li parlo, La beata té uns costums, com li diré, poc recomanables. ¿ I vol creure que hi ha moments d’exasperació en què envejo el mascle devorat? Almenys va conèixer el seu instant de glòria, incerta tant com vulgui. Un instant, ¡però de quina durada! ¡Envejable! ¿Per què viure més? Un instant així val l’eternitat”. (pàgina 189)
Aquesta cita, més enllà de donar-li sentit al títol de l’obra, mostra com en Lluís sembla no haver trobat els elements necessaris per ser feliç. Enviat a Olivel de forma obligada, el protagonista de la primera part d’Incerta Glòria no ha tingut encara un sol instant que li hagi merescut la glòria. Un reclam i alhora una declaració d’intencions: si aconsegueixes el teu instant de glòria, totes les altres coses esdevenen en segon lloc. Un instant de glòria que, per curt que sigui, sembla que duri molt i ja et serveix per morir tranquil. En Lluís, clarament, encara no ha trobat aquest instant, un instant d’incerta glòria.
4_“Era al principi de les nostres relacions, en aquells primers mesos que ara em semblen un somni”. (pàgina 269)
La guerra i també la separació física amb en Lluís, condicionen la vida de la Trini. De forma gradual i progressiva, el seu estimat va deixant d’escriure-li cartes i quan ho fa, reflecteix certa falta d’atenció, de romanticisme. La Trini es va desesperant poc a poc, i com que es troba sola a Barcelona on només té la companyia del seu fill, que passa la majoria del dia a l’escola, escriu cartes a en Soleràs explicant-li les seves penes esperant ser compresa. Aquesta cita remet un record de la Trini a través del temps i de l’espai. Recorda com si d’un somni es tractés, moments anteriors a la guerra, on tenia en Lluís al seu costat i on res la feia patir. Ara en Lluís és lluny i té a la Trini descuidada. Aquesta cita transmet també que, per la Trini, la situació de guerra és real, mentre que tot el que ha viscut amb en Lluís prèviament al conflicte, és ara un somni.
5_“De vegades em dic que si m’hagués batejat el vell jesuïta de les golfes de l’Arc del Teatre qui sap si hauria sentit altra vegada una emoció tan trasbalsadora com aquella; ¿mai més, mai més no l’he tornada a sentir- sé que no la sentiré mai més!” (pàgina 309)
Aquesta cita té diverses connotacions. En primer lloc fa referència a un dels temes que tracta amb més insistència Joan Sales: la religió. En segon lloc transmet el sentiment de la Trini, que no dubta en afirmar que el que ha sentit pel Lluís no ho tornarà a sentir mai més per ningú. La cita amaga la decepció de la Trini i ve a ser una manera de dir que l’emoció que va sentir quan el Lluís li va fer aquell primer petó és una emoció que només hauria pogut sentir si hagués tingut fe en Déu i hagués sigut una devota de la religió. Ella però, només creia en en Lluís.
6_“La seva carta és molt afectuosa, cosa que atribueixo a la teva influència. Tu en tens molta damunt seu”. (pàgina 327)
Aquesta cita, que forma part d’una de les moltes cartes que la Trini li escriu a en Soleràs reflecteix la innocència de la Trini. Ella està segura que en Soleràs influeix perquè en Lluís li escrigui cartes però la realitat, tal i com és apreciada pel lector, mostra que en Soleràs està jugant un paper brut. Tracta de consolar a la Trini amb l’objectiu d’aplanar el terreny per a posteriori declarar-s’hi i intentar-li fer veure que allò que en Lluís no l’hi està donant, ell si que li pot donar. Així doncs aquesta cita mostra de forma clara, d’una banda la concepció que té la Trini d’en Soleràs i d’altra banda com en Soleràs aconsegueix manipular i portar al seu terreny els pensaments d’un Trini molt innocent.
7_“¿Quina sort de no estar lligada amb en Lluís per sempre! ¿Podia estimar-lo més que no l’he estimat? Quin home lamentable, que no sap pagar amor amb amor; ¿podia jo necessitar-lo a ell més que no l’he necessitat, donar-li més que no li he donat?” (pàgina 345)
Aquesta cita és una mostra de la ràbia que conté la Trini. Reflecteix la sensació d’impotència que sent i assegura tenir sort per de no estar lligada a en Lluís, quan des d’un principi aquest lligam és l’única cosa que li dóna força per afrontar, amb solemnitat la dura reraguarda que viu a Barcelona. Al mateix temps però, reconeix que el sentiment que ha tingut, i encara té vers en Lluís és un sentiment fort, incontrolable i es pregunta, de forma retòrica si no l’ha estimat o necessitat amb totes les seves forces. És la indignació d’una dona que ho ha donat tot per la persona que més ha estimat i que ara es sent traïda.
8_“Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana, ¿és possible?” (pàgina 347)
Després de que en Soleràs li proposés a la Trini d’ajuntar-se i compartir-ho tot com a parella, ella es pregunta si és possible compartir la vida amb algú a qui estimes com un germà i no com a una parella. És una mostra més de la fragilitat de la Trini, una dona que es planteja la possibilitat de compartir la seva vida amb un amic. Al mateix temps pensa, o fa veure que pensa, que en Soleràs sent el mateix tipus d’estimació cap a ella, però no. La sensació que percep el lector és que des del moment en què en Soleràs li explica a la Trini l’aventura d’en Lluís amb la marquesa d’Olivell i que comença a intercanviar cartes de forma constant amb la Trini, ell ja n’està ben be enamorat.
9_“Afiguri’s, Lluís, fins a quin punt sóc sensible que no puc mirar la lluna plena sense sentir ganes de plorar”. (pàgina 451)
Aquesta cita pertanyent ja a la tercera part de l’obra. És una frase que la senyora Puig li diu a en Lluís. Una cita poètica, i metafòrica que no només transmet la sensibilitat de la senyora Puig sinó que amaga el missatge de que aquesta sensibilitat, en Lluís no la té. Potser és la sensibilitat que li ha faltat amb la Trini, o la que li manca amb tothom però el fet és que mostra una contraposició de personalitat entre la senyora Puig i en Lluís.
10_“Bombes i granades deixaven de caure damunt nostre d’una manera quasi sobtada. Era aquell silenci que precedeix l’aparició de la infanteria enemiga a l’assalt; calia aprofitar aquella pausa per recollir els ferits”. (pàgina 529)
Aquesta cita, pronuciada per en Cruells, i pertanyent a la tercera i última part de l’obra de Sales, és una de les descripcions més rellevants de tot el llibre. Escenifica un dels moments més durs de la guerra, en el que les bombes deixen de caure durant uns segons i només hi ha temps per recollir als ferits. És la mostra de les conseqüències morals i físiques d’una guerra, atès que una vegada recollits els ferits, les bombes tornaran i la violència persistirà. Una descripció que mostra la duresa d’estar en la primera línia de foc en un conflicte bèl·lic.

Viatge al setge de Leningrad

“L’agulla daurada” és una obra que relata un viatge a través del temps i de l’espai. Montserrat Roig (autora del text) viatja a l’URSS l’any 1980 amb el pretext de fer un llibre sobre el setge de Leningrad (San Petersburg) durant l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial. Narrada en primera persona i escrita en forma de dietari, l’obra explica les vivències de l’escriptora catalana a l’antiga Unió Soviètica.
Un país nou amb una cultura diferent a la qual no és gens fàcil adaptar-s’hi. Al principi Roig divaga sense solidesa pels freds paisatges de Rússia, buscant entendre l’espai en què va succeir el terrible bloqueig, ofuscada en el seu paquet de Winston i en el vodka que el seu primer guia, Nikolai, l’obliga a prendre’s d’una sola glopada. A mida que van passant els dies i l’ hivern es difumina per donar entrada a la primavera, la protagonista fa els seus primers passos en ferm en territori rus i aconsegueix entrevistar-se amb personatges que, en menor o major mesura, li proporcionen informació sobre aquest esdeveniment històric que va matar de gana i de fred a prop de dos milions de persones.
Aquells carrers grisos i emboirats de Leningrad anaven convertint-se poc a poc en un sòl excepcional, carregat de tradicions i història. Ja amb l’ajuda del nou intèrpret, en Valeri, Roig narra els inicis de Sant Petersburg, històries de l’antiga ciutat, dels seus fundadors i dels personatges que van ser més rellevants com per exemple el poeta Puixkin o el tsar Pere I. En l’últim terç de l’obra, la gran majoria de les pàgines estan dedicades a les experiències humanes de testimonis que expliquen a Roig la crueltat i el terror que van viure durant el setge com l’Alexandra Koss, una noia que es va quedar mig cega com a conseqüència de la desnutrició durant el bloqueig. Les entrevistes amb els supervivents, així com les transformacions de la cuitat de Sant Petersburg amb el pas del temps, donen força a aquesta crònica personal. Aquests exemples de testimonis són la prova veraç d’aquella tortura massiva i exemplifiquen les conseqüències d’aquell setge que va començar el setembre de 1941 i que va durar prop de nou-cents dies.
Les sensacions de Roig i les seves vivències personals, com per exemple la relació amb el seu primer guia Nikolai, són aportacions que per si soles estan buides de contingut però que conformen els elements que acaben de donar forma a aquesta història. La història d’un viatge a través del temps i de l’espai, que vol explicar un dels esdeveniments més terrorífics del segle XX.

Zapatero associa l'avortament de les adolescents a una "decisió íntima"

Avanttítol: El cap del executiu espanyol havia comparegut davant de la premsa amb el President dominicà per tractar temes de cooperació.
Títol: Zapatero associa l’avortament de les adolescents a una “decisió íntima”.
Subtítol 1: La nova llei està inspirada en els experts i en la majoria de les legislacions europees.
Subtítol 2: El President del Govern assegura que la majoria de les dones seguiran consultant als pares, amics, germans o qui més els convingui.

“Fem cas dels experts i tinguem confiança en les nostres joves, en les nostres dones. No privem ni interferim en la decisió íntima i lliure de la dona, que és la que té una responsabilitat per tota la vida d’assumir l’embaràs”. Així va defensar ahir, el President del Govern, el dret de l ‘adolescent de 16 i 17 anys a avortar sense veure’s obligada a demanar autorització als seus pares. Rodríguez Zapatero que s’havia presentat davant la premsa en companyia del president de la República Dominicana per tractar temes de cooperació, va acabar recitant un dels paràgrafs de la nova llei d’interrupció de l’embaràs. Quan un periodista que cobria la seva trobada amb el president dominicà, va preguntar-li al president espanyol sobre la polèmica d’aquesta nova llei, aquest va recolzar la norma, perquè “és una opció de confiança en les dones”. Inspirat en la tesis dels experts i de la majoria de legislacions europees, Zapatero va assegurar que el cas de la jove que opti per no informar als pares de l’avortament serà “una situació excepcional” ja que la majoria de les dones parlaran amb els pares, amics, germans, o amb qui creguin convenient. Al mateix temps Zapatero va defensar una de les parts més delicades de la llei: “Una adolescent de 16 o 17 anys pot trobar-se en la situació de que si comunica als seus pares una decisió d’aquesta naturalesa, aquests tinguin una interferència determinant en la seva decisió”. Fins ara, les persones de 16 i 17 anys necessiten el permís patern només per sotmetre’s a tres pràctiques clíniques: l’ interrupció de l’embaràs, els assajos clínics i la reproducció assistida. En la legislació espanyola totes les altres accions sanitàries depenen exclusivament de la decisió del jove o la jove, que teòricament, no necessiten el consentiment dels seus pares.

Bibiana Aído diu que un embrió de 13 setmanes no és un ésser humà

Avanttítol: La polèmica sorgeix durant una entrevista que Cadena Ser li va fer ahir a la ministra.
Títol: Bibiana Aído diu que un embrió de 13 setmanes no és un ésser humà
Subtítol 1: El Col·legi de Metges de Barcelona desacredita aquesta afirmació al·legant que l’executiva espanyola “no té autoritat científica” per realitzar-la.
Subtítol 2: La ministra d’Igualtat assegura que no és una opinió personal i que es basa en un manifest científic.


En una entrevista radiofònica la ministra d’Igualtat Bibiana Aído, va contestar a un oient que volia saber si per ella un embrió de 13 setmanes era un ésser viu que: “Un embrió de 13 setmanes és un ésser viu però no podem dir que sigui un ésser humà perquè no té cap base científica”. Davant d’aquesta afirmació el Col·legi de Metges de Barcelona va dir que Aído “no és una autoritat científica, ni bioètica, ni religiosa” per dir què és un ésser humà i què no ho és.
Hores després de la seva intervenció a la Cadena Ser, la ministra va argumentar que la frase no era una opinió seva sinó una afirmació basada en un manifest científic. El manifest que va citar ahir Aído afirma que “el moment en el que es pot considerar humà un ésser no pot establir-se mitjançant criteris científics; el coneixement científic pot clarificar característiques funcionals determinades, però no pot afirmar o negar si aquestes característiques confereixen a l’embrió la condició d’ésser humà”.
A última hora de la tarda, Aído va voler sortir del “debat dels conceptes” i es va voler centrar en la defensa de la vida abans del naixement assegurant que: “ La vida prenatal és un bé jurídic que s’ha de protegir” i que “ aquest avantprojecte de llei (referint-se a la nova llei d’avortament) garanteix la citada protecció”.

Titulars (22/05/09)

Avanttítol: És la cinquena vegada, en cent deu anys d'història, que el Barça aconsegueix jugar la final de la Lliga de Campions.

Títol: Sense opcions d'anar a Roma

Subtítol 1: He esgotat totes les possiblitats que tenia per poder veure en directe el Barça- Manchester.

Subtítol 2: La meva mare m'intenta tranquilitzar assegurant-me que guanyaran els anglesos.

Incerta Glòria: guerra i amor per avorrir

Incerta Glòria, guanyadora del premi Joanot Martorell l’any 1955, és una novel·la escrita per Joan Sales, que ens parla de la Guerra Civil . L’obra però, no només avarca el període entre 1936 i 1939 sinó que també projecta una mirada crítica als anys anteriors i posteriors al conflicte. La novel·la està dividida en tres parts: en la primera, en Lluís (noi de casa bona) escriu al seu germà des del Front d’Aragó explicant-li la crua realitat de la guerra. En la segona part, la Trini (d’ideologia anarquista) escriu a en Soleràs (amic seu de l’ infància i company de front del Lluís) sobre els efectes que està causant la guerra a la ciutat de Barcelona. En la tercera part en Cruells, sacerdot d’ofici, narra la caiguda del Front d’Aragó i la posterior derrota republicana. Val a dir, que aquesta tercera part està més enfocada en l‘ època de la postguerra.
Més enllà d’aquest conflicte històric, Incerta Glòria parla d’amor, joventut i també de religió; temes generals que són tractats a partir de petites anècdotes. L’amor, e naquesta obra, està centrat en dues dones: la Trini i la Carlana. La primera, és la parella d’en Lluís, una noia fidel que espera la tornada del seu estimat per jurar-li amor etern. La segona és una descendent de grans terratinents d’Olivell (municipi on és destinat en Lluís) que és descrita com una autèntica musa. Tots els personatges en general es caracteritzen per la seva autenticitat i evolució i exemplifiquen històries humanes pròpies d’un conflicte d’aquestes magnituds. En ocasions però, aquestes històries humanes són massa reiteratives i emfatitzen en excés aspectes que no són del tot rellevants. N'és un clar exemple les anècdotes que la Trini li recorda (per carta) a en Soleràs de quan feien coses junts. Aquestes successives reiteracions fan que aquesta obra, que precedeix a El Vent de la nit, tingui una extensió desproporcionada. Està narrada de forma cronològica i no esdevé complicat seguir la trama però en ocasions els detalls minuciosos i desmesurats li donen un punt de feixuguesa del tot innecessari. Per exemple quan en Lluís descriu l'arbre d'Olivell en el que sempre reposa i acaban donant detalls fins i tot de l'espesor dels núvols.
A mode de comparativa, el podem diferenciar de l’obra Si això és un home, de Primo Levi. Un llibre que explica, sota la veu d’un testimoni, les misèries humanes viscudes durant l’Holocaust i que detalla de forma extraordinària i esfereïdora les vivències de les víctimes. Les seves descripcions són més directes i concises i sedueixen al lector sense donar-li temps a escapolir-se de la trama.. En canvi a Incerta Glòria l'argument té més força i està més elaborat però acaba avorrint al lector per extensió i reiteració.

Ibarretxe es despedeix d'Ajuria Enea i abandona la política

Avanttítol: El fins ara líder del PNB portava deu anys al capdavant del govern basc.
Títol: Ibarretxe es despedeix d’Ajuria Enea i abandona la política
Subtítol 1: Patxi López és envestit nou lehendakari després de sortir elegit en primera votació amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i d’UpyD.
Subtítol 2: El líder del Partit Socialista Basc va reclamar el suport de totes les forces parlamentàries per dissenyar un nou pacte antiterrorista.

“Inicio una nova etapa en la meva vida. No serà difícil perquè els lehendakaris som iguals que la resta de la gent. Però aquí vaig començar i aquí deixo de fer política”. Amb aquestes paraules, el lehendakari més longeu de la democràcia, Juan José Ibarretxe (1999-20009) va despedir-se de la política pocs minuts abans de ser derrocat pel pacte espanyolista entre PSE i PP –a més d’UpyD-, que sumats i sense la il·legalitzada esquerra abertzale, van proclamar Patxi López Álvarez quart lehendakari des de la recuperació del govern basc.
Eren moltes les cabales que s’havien fet en els últims mesos sobre el futur del fins ahir lehendakari en funcions. Ibarretxe va fer-se gran en política passant de la grisor del gestor al carisma de qui ha rebut més cops que ningú per la defensa del seu pla sobiranista. El silenci del lehendakari només es va trencar amb un insinuant “agur” en l’últim Aberri Eguna. El seu adversari, Patxi López, va sortir elegit en primera votació amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i UpyD i va afegir al botí del front espanyolista el cap del lehendakari que va desafiar Aznar i Zapatero.
López, tal i com marquen els cànons, va oferir la mà al seu principal adversari i fins i tot va fer una inusual reivindicació del seu llegat. El nou lehendakari sempre havia limitat aquests elogis a Ramón Rubial (president del preautonòmic Consell General Basc), però ahir va ampliar la llista a tots els presidents. “A tots els devem molt i amb Ibarretxe hem discutit però també ens hem entès”, va admetre.
López va posar especial èmfasi a la lluita contra ETA i les mesures anticrisi, i va subtrallar la intenció d’actuar amb diàleg obert i concens. Alternant castellà i euskera, va concretar el primer punt reclamant el suport de totes les forces parlamentàries per dissenyar un nou pacte antiterrorista d’Ajuria Enea. En clau d’autogovern, també va fer una crida al diàleg per “recuperar l’esperit de pacte” que va donar origen a l’Estatut basc per acabar de desplegar-lo.

Titulars (15/05/09)

Avanttítol: La sanció, comesa fa dos anys, té un import de 150 euros.

Títol: Una multa exemplar per no pagar el bitllet del metro.

Subtítol 1: Una noia de Correus ha vingut a casa a entregar-me la notificació.

Subtítol 2: .Quan he vist que la carta era certificada ja he sabut que no eren bones notícies.

Merçè Rodoreda: "la fotografia que més m'agrada de mi és una en la que no se'm veu"

Nascuda el 10 d’octubre de 1908 a Girona, Mercè Rodoreda és una de les escriptores més importants de Catalunya. Amant i apassionada de les lletres, la seva obra ha sigut traduïda a 27 idiomes.

· Perquè tantes ganes d’explicar l’anècdota del crisantem robat?
No és una anècdota. És un detall que resumeix les preocupacions que tenim quan som petits.
· I quina altra cosa ressaltaria de quan era petita, de la seva infantesa? El seu avi potser?
Per descomptat. Ell fou una persona extraordinària que va influir molt en la meva personalitat. Em va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura.
· Tot un referent per a vostè, doncs. Què ens pot explicar de la seva primera obra?
És una de les innombrables (entre rialles). La vaig escriure en dos dies i no m’agradava gens però, quan Puig i Ferreter la va llegir, va quedar al·lucinat, i va decidir publicar-la.
· Tot i ser innombrable per vostè, és una de les novel·les que la van ajudar a entrar en el club dels novel·listes, no és així?
Si, és veritat. De fet fou Puig i Ferreter qui em va ajudar a entrar-hi. I jo, n’estava molt orgullosa, em passejava pel club com si fos una altesa reial.
· En les fotos que ens ha portat surt molt afavorida, de fet sembla l’altesa reial.
Si (rient de nou) estan prou bé. Però la fotografia que més m’agrada de mi és una en la que no se’m veu.
· Li agrada amagar-se, potser?
A vegades. Hi ha moments en els que busco tranquil·litat, refugiar-me en mi mateixa, i llegir, llegir molta literatura.
· I aquesta devoradora de literatura, s’amaga ara també en la seva finca del Romanyà ?
No, en absolut. Hi vaig comprar un terreny i m’hi vaig construir una casa, visc allà perquè adoro aquells paratges però viatjo molt, no hi sóc sempre al Romanyà.
· Ja ho pot ben dir, ens ha costat molt temps aconseguir que vingués. Sempre amunt i avall. I diguin,s quina és la seva obra mestra? La Plaça del Diamant potser?
Sí, potser sí. M’ho vaig passar realment bé escrivint la primera part. Em divertia molt. És curiós però, que a la Plaça del Diamant només hi havia estat una vegada, i ja feia anys.
· Un do innat per l’escriptura doncs.
No s’ho cregui pas això. Quan vaig començar a escriure me’n adonava que era incapaç d’escriure dues cartes en català. Ja sap en quin idioma se’ns educava en aquella època.

Els records de Merçè Rodoreda (article)

Avanttítol: L’escriptora catalana va ser entrevistada ahir, per Joaquín Soler Serrano en el programa de la Televisió Espanyola, A Fondo.

Títol: Els records de Merçè Rodoreda.

Subtítol 1: Puig i Ferreter va publicar per primera vegada una obra seva i va introduir a l’escriptora en el club dels novel·listes.

Subtítol 2: Tot i no ser molt extensa, la seva obra ha estat traduïda en 27 idiomes.


L’entrevista, que va començar per voluntat pròpia de Rodoreda amb l’anècdota d’un crisantem robat, va girar al voltant dels records de l’escriptora catalana. Uns records que viatgen fins a al seva infància i d’on hi ressalta per sobre de tot al seu avi; un personatge que li va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura. Rodoreda portava un gran mocador blau i dos anells, un a cada mà, de grans dimensions. Repassava una infantesa viscuda en un context burgès quan va reconèixer, entre rialles, que tenia un veí dòcil a qui pegava quan aquest no li feia cas. La seva projecció com a escriptora la va propulsar Puig i Ferreter qui va publicar-li una de les seves primeres obres que, val a dir-ho, no agradava gens a Rodoreda i la va introduir en el club dels novel·listes on l’escriptora reconeix haver-hi passat amb molt d’orgull. Exiliada a França quan va esclatar la Guerra Civil, la novel·lista admetia que al tornar a la ciutat comtal sentia llàstima al veure-la tant esfondrada. Va tornar a Catalunya però, amb més experiència i amb més devoció que mai per la literatura i al poc temps de la seva tornada va escriure “Tardes de cine”, un petit conte que a posteriori es va convertir en la base de “La Plaça del Diamant”. Rodoreda assegura haver gaudit molt escrivint la primera part d’aquesta obra tot i que segons explica, a la Plaça del Diamant de Gràcia només hi havia estat un cop, quan era petita. A part d’aquesta obra se la coneix també per ser l’autora de: “El carrer de les Camèlies” escrita durant l’època en que va viure a Suïssa i “Mirall trencat” una obra que recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura. Cal dir que les seves obres han estat traduïdes en 27 idiomes, cosa que demostra la transcendència de la seva literatura. Aquests records llunyans, explicats de forma cronològica, van ser la manera en la que Rodoreda, va decidir que havia de desenvolupar-se l’entrevista. Soler Serrano va cedir en tot moment, i va deixar que fos l’escriptora burgesa qui portés les regnes de l’entrevista.

Titulars (7/05/09)

Avanttítol: Feia dos anys que no dedicava tantes hores seguides a una obra literària.

Títol : Dia dedicat, exclusivament, a les lectures.

Subtítol 1: Com que portava el llibre endarrerit he hagut de començar a llegir a marxes forçades.

Subtítol 2: A mida que vaig avançant, l'argument m'atrau una mica més.

Carta a un amor perdut (inspirat en la cançó "Devils&Dust" de Bruce Springsteen

Inspirat en una de les cançons del teu cantant preferit, t'escric aquestes línies negres que no són color sinó tinta:

Sóc conscient, he fracassat. Davant d’ els ulls de tot el món, davant de la lluna i també del sol, se què és haver arribat al cim per després caure com un alcohòlic sobre el terra d’un bar. De la glòria a la humiliació en poc més de dos segons. Aquesta és la meva trista però autèntica relaitat. I sí....ho sé: no tens motius per seguir confiant en mi, he perdut la teva confiança en el terra d’aquest bar davant dels ulls de tot el món, davant de la lluna i també del sol. Però s’hi ho vols, princesa, et puc acompanyar de camí cap a casa. Els nostres antics temors, els nostres antics fracassos tots els despropòsits viscuts són molt difícils d’ esborrar, igual que la pols de l’anell que portes al dit, aquell anell que mai vas voler netejar, aquell anell que un dia ens va juntà i que encara ens separa. Si ho vols però princesa, et puc acompanyar de camí a casa. L’amor només deixa ombres i vapor, però seguim endavant perquè és la nostra naturalesa. És un antic tema dels Stones, el que destrossa el grup, però si et ve de gust ballar.....t’ho estic demanant. Et demano que tonris, que tornis a néixer al meu costat o que moris, però amb mi, aprop meu. Aviat serà l’hora de tancar, el "barman" serveix ja les últimes copes i jo segueixo aquí., escrivint des de l'embriaguesa, aquesta espècie de reclam. Ja no tinc orgull ni por a caure, de nou. Potser no t’agrada el que veus, potser el que preferies ja ha marxat però no passa res, si tu ho vols, princesa, et puc acompanyar de camí cap a casa. No vui esborrar el passat, ni tornar a arribar al cim, més igual deixar-e endur per l’alcohol però siusplau, deixe’m acompanyar-te de nou, deixa’m acompanayar-te de camí cap a casa.

Salvador Dalí: "Dalí és un porc, en el bon sentit de la paraula"

Nascut l’11 de maig de 1904 a Figueres, Salvador Dalí s'ha caracteritzat sempre per ser un artista extremadament imaginatiu que manifesta una notable tendència al narcisisme i a la megalomania, l’objectiu de la qual és atraure l’atenció pública. Això ha determinat en gran mesura, la seva particular forma de ser.

- És vostè una persona que s’admira molt a sí mateixa, oi?
No. Abans m’admirava molt, però a mida que més m’admirava m’anava donant conte que era una real catàstrofe i per això ara ja no m’admiro tant.
- En la seva obra “Carta abierta a Dalí” hi apareix l’ il·lustració d’un porc. Quin significat té?
Doncs que Dalí és un porc. Un porc en el bon sentit de la paraula, és clar. Els porcs es mouen per tota mena de terres llefiscosos però com jo, mai retrocedeixen, sempre fan un pas endavant.
- A propòsit de la seva obra; vostè es considera més escriptor que pintor?
El meu pare sempre em deia que era millor escriptor que pintor; no ho sé. La veritat és que no li ho vaig negar mai.
- I la Gala? Ens consta que és un pilar fonamental en la seva vida.
Efectivament. És una musa de la que em vaig enamorar instantàniament i és la persona que va propulsar el meu prestigi mundial.
- Una passió que encara dura?
És un amor complet, intens i tan llarg que es tornarà ha consagrar de nou. Mentre la gent tendeix a divorciar-se, jo em casaré altra vegada amb la meva senyora.
- I té amics aquest Dalí apassionat de la seva dona?
No, cap amic. Tota la meva passió la dedico a l’amor que sento per la Gala.
- Curiós, si més no. Què ens pot dir del Dalí d’avui respecte el Dalí de fa uns anys; és la mateixa persona?
Sí, i tant. És la mateixa persona, però amb un avenç ideològic molt rellevant.
- Així doncs, el Dalí d’avui segueix donant tanta importància al dòlar com el Dalí d’abans?
I cada vegada més. Per a mi el dòlar, i sobretot el diner en general, és cada vegada més important El diner és la mística.
- M’ho imaginava. Ja per acabar; abans la seva pintura era surrealista, avui, diu vostè mateix que és hiperrealista. Com ho explica això?
Bé, abans el surrealisme estava de moda i la gent considerava surrealistes les meves obres. Ara però, me’n adono que no. Les meves obres formen part del hiperrealisme.
- I en aquest hiperrealisme, quina és la seva font d’inspiració?
L’hiperralisme americà, sense cap mena de dubte.

Salvador Dalí; del surrealisme al hiperrealisme

Avanttítol: El seu pare li va dir que era millor escriptor que pintor

Títol: Salvador Dalí; del surrealisme al hiperrealisme.

Subtítol 1: La seva dona, Gala, ha propulsat el seu prestigi mundial.

Subtítol 2: L’artista català porta quaranta anys escrivint per saber qui és i encara avui, no ho sap.

El singular artista català Salvador Dalí, va ser entrevistat ahir, per Joaquin Soler Serrano, en el programa de Televisió Espanyola, A Fondo. Amb un posat segur i una vestimenta, notablement elegant, el primer marquès de Púbol va iniciar la seva compareixença assegurant que a part de ser pervers, anarquista i dèspota (tal i com el venia definint el presentador) és monàrquic, metafísicament monàrquic, i apolític. Expulsat de la Real Acadèmia de San Fernando per dir al professorat que sabia més que ells, Dalí explica que va tenir una controvertida relació amb el seu pare i que va ser la seva dona, Gala, de la qui es va enamorar instantàniament, qui va propulsar el seu prestigi mundial. La dona amb qui ara anuncia que es tornarà a casar, ha sigut un dels pilars essencials que han ajudat a donar èxit a la seva carrera artística. Una carrera artística en la que assegura hi passen dos tipus de Dalí: un, és el Dalí surrealista, un Dalí promogut per les tendències, que admira l’art renaixentista. L’altre, és el Dalí actual, un home que, ha evolucionat molt ideològicament, i s’ha donat conte que les seves obres pertanyen al hiperrealisme, un hiperrealisme metafísic. El seu particular caràcter, sovint dotat de pinzellades arrogants li donen una gran tirada mediàtica de la qual acostuma a fer-ne ús. N’és un clar exemple quan mirant fixament als ulls de Soler Serrano li diu: “ A Dalí no l’entén gairebé ningú”. La prova, segons ell mateix explica, és que porta quaranta anys escrivint per saber qui és i encara avui, resta lluny de saber-ho. Dalí només diu saber d ’ell mateix que és existencialista atès que per ell,. tot ser humà, per més vil que sigui, té un punt angelical.

Titulars del Reportatge de la grip porcina

Avanttítol: L’activitat turística és una de les principals fonts d’ingressos del país.

Títol: L’economia mexicana es contagia de la pesta.

Subtítol 1: L’epidèmia paralitza parcialment múltiples sectors en moltes ciutats del país.

Subtítol 2: El portaveu de l’Organització Mundial de la Salut refusa recomanar restriccions de viatges als països afectats per la grip porcina.

Ni un poble enterrat, ni un poble guerrer

Avanttítol: L’Estat, que compleix avui 61 anys, celebra cada any com un triomf.
Títol: Ni un poble enterrat, ni un poble guerrer.
Subtítol 1: Israel és l’únic país del món que té un espai aeri que és un escut protector
Subtítol 2: Aquest República del Pròxim Orient disposa d’un poder judicial molt potent i una premsa que tomba polítics.

Centenars de milers d’israelians cantaven ahir la cançó del pacifista David Broza, “yihiye toy” (tot anirà bé), en les celebracions d’independència . Una turista sueca que participava en els festejos no sabia quants anys tenia el seu país, en canvi per als israelians cada any és un triomf i cada pas s’analitza, es debat, i es festeja. L’última setmana resumeix el llibre d’ història d’un país que compleix avui 61 anys. Fa uns dies el país es va paralitzar per recordar el dia de l’Holocaust en el que un terç del poble jueu va ser exterminat.
Israel 2009 es una potencia mundial. Vuit satèl·lits d’espionatge i de comunicació donen voltes a l’espai en aquests moments. El míssil antimíssils Fletxa converteix a Israel en l’únic país del món que converteix el seu espai aeri en un escut protector. Sovint sembla una nació construïda sobre un volcà però els israelians no es consideren la nova Pompeya, enterrada per l’erupció del Vesubi. Es tracta d’un Estat que tot i ser petit té el major nombre de companyies d’alta tecnologia ( prop de 3000) després dels E.U.A. Els seus restaurants, pubs, discoteques i galeries estan gairebé sempre repletes de gent. Israel té avui 7411030 habitants dels quals un 75,5% són jueus, el 20% són àrabs amb nacionalitat israeliana i el 4’3% restant de la població són immigrants, especialment de l’antiga Unió Soviètica. Israel disposa d’ un poder judicial molt potent i amb una premsa que, sovint, marca l’agenda nacional i tomba a polítics. En un únic any, Israel va decidir jutjar al president Moshe Katzav, acusant-lo de violació; va provocar la dimissió del primer ministre Ehud Olmert i va llançar una guerra sagnant contra els islamistes de Hamas a Gaza.
“Som dèbils o forts?”, es preguntava ahir l’escriptor Eyal Meged. “Per nosaltres, aquesta és una qüestió existencial, sobretot perquè per primera vegada en trenta anys hi ha un país, Iran, que vol esborrar-nos del mapa”. El columnista Janoj Daum afegeix: “No oblidem que per ara som l’única potència nuclear de la regió”. D’altra banda, al doctor Zeraj Veraftig, que va firmar la declaració d’independència el 1948, li van preguntar fa uns anys sobre si l’Estat hebreu havia aconseguit els seus objectius. La seva resposta va ser rotunda: “Menys del que anhelàvem, molt més del que esperàvem”. I va resumir: “Yihiye tov”.

Paradetes il·legals per Sant Jordi

Per Sant Jordi, és gairebé obligat regalar una rosa o un llibre i fins i tot regalar totes dues coses. Les roses però tenen més tirada popular que els llibres i per això, els qui es posen a vendre roses saben que és un dia immillorable, sempre i quan el temps acompanyi, per fer caixa i guanayr uns calerons extres. Al carrer, amb crisis o sense, les roses no baixen dels tres euros i les que s’adornen de forma més elaborada arriben fins als cinc o sis euros. Sembla doncs un negoci rodó, però és evident que per posar una paradeta en una via pública s’ha d’obtenir prèviament un permís de l’ajuntament. Aquest permís, a Barcelona, és un pur tràmit que consta d’omplir un paper i exposar els motius pels quals es vol obrir una paradeta el dia de Sant Jordi així com el lloc exacte on es vol obrir. Així doncs, anant al districte més proper i amb una antelació de poc més de trenta dies, dues mentides ben dites i la petició d’un lloc, sempre concorregut, són els únics elements necessaris per obtindre un permís, que moltes paradetes no tenen.

Pregunto a un grup d’adolescents, de no més de setze anys, que venen roses a la cruïlla de Rambla Catalunya amb València, si disposen d’aquest permís. Sense masses preàmbuls m’asseguren que el permís no és necessari i que els seu objectiu és obtindre el màxim benefici per poder escapar-se a Amsterdam pel pont de l’1 de maig. Dues cantonades més amunt, cansat ja de l’aglomeració de gent que envaeix la Rambla de Catalunya giro a mà esquerra direcció Balmes per escapar de la multitud. Allà hi trobo una família d’ètnia gitana. Tenen una furgoneta aparcada a escassos metres de la parada i quan els hi pregunto pel permís em diuen entre rialles que la policia no els hi pot dir pas re en un dia tant especial. Era clar: tampoc tenen permís. Ja per la tarda, cap a les quatre, em truca el germà d’una amiga, desesperat perquè li compri les roses. Vaig cap al lloc on m’ha indicat que es troben i de nou, li formulo la mateixa pregunta. – Que va tio, ens van oferir unes roses a últim moment i vam decidir comprar-les. Estem aquí des de les sis del mati per agafar lloc -. Era la primera vegada que venien roses i tot i que en vaig haver de comprar una per compromís, desaprovava que estiguessin allà sense permís. Només cal una sol·licitud, dues frases que no han de convèncer a ningú i així t’assegures no rebre cap tipus de multa. Tan difícil és? No ho sé, però el que és clar és que molta gent decideix saltar-se aquest pas i posar la paradeta sense cap mena d’autorització. Són, sense cap mena de dubte, les paradetes il·legals de Sant Jordi.

Titulars Mercè Rodoreda

Avanttítol: Sis anys abans havia fracassat amb la seva obra “La Plaça del Diamant”

Títol: Mercè Rodoreda: “Quan estic trista o malalta m’amago”

Subtítol 1: L’escriptora catalana no assisteix al premi novel·lístic de Sant Jordi, tot i que la seva obra "El carrer de les Camèlies" va ser la guanyadora.

Subtítol 2: La novel·lísta assegura que a vegades té reaccions que semblen d’una altra persona.

Titulars (27/04/09)

Avanttítol: Feia més de cinc anys que no veia una semifinal de "Champions" a l'estadi.

Títol: El Barça-Chelsea, en directe.

Subtítol 1: Finalment he aconseguit un carnet per poder anar al camp.

Subtítol 2: En un partit d'aquestes característiques és impossible aconseguir una entrada si no és pagant un preu molt alt.

El bar La Criolla: els baixos fons de Barcelona

El bar La Criolla està situat a un carrer de Barcelona que dóna nom a un cavaller (heroi espanyol per excel·lència) just, prudent i culte; el cavaller del Cid. Quina paradoxa aquesta! El carrer del Cid és un carrer, generalment, mal il·luminat, sense culte ni prudència i amb un rètol que ajuda a embrutar el paisatge; el rètol del bar La Criolla. Es tracta d’una antiga fàbrica tèxtil transformada ara en un local nocturn. Un local pintoresc, decorat amb palmeres enlloc de columnes, amb un paisatge tropical massa exagerat i una música monstruosa. És un lloc teatral i de vici on s’hi pot trobar prostitutes de tota classe, estrangers amb ganes d’ingerir alcohol i homosexuals que provenen del bar que hi ha al davant i que ben pentinats, ocupen la pista de ball; un lloc, clarament, de baixos fons.
A la Criolla, els homes tracten les dones amb una desconsideració absoluta i aquestes semblen resignar-s’hi. N’és un clar exemple una tal Marisol, una de les moltes noies que hi ha a la Criolla, desenvolupant la professió més vella del món. Té una cicatriu de dimensions notables a la cara i segons assegura és obra de la seva parella que tant l’estima.
L’esència d’aquest local, si és que se’n pot dir essència, no es limita només a l’espai interior, sinó també al carrer, un escenari de continuitat del bar, quan els amos decideixen baixar les persianes. Un carrer brut, on no hi ha llum i on fàcilment s’hi poden veure armes de foc. La Criolla, és l’encarnació d’un local on abans hi reinaven els tatuatges, el soroll de vasos i la música estrident i on avui hi reina el vici i el mal gust.

Les comunitats d'Aulnay Sous Boi substitueixen a la policia

Els conflictes entre bandes rivals al carrer han existit sempre en molts indrets del món. Aquests conflictes s’accentuen en els suburbis i barriades de llocs que queden allunyats de la metròpolis. El barri Europa d’Aulnay Sous Bois a França, és un dels indrets en el que els conflictes entre bandes es repeteixen constantment . El 10 de març, a Gagny, una vintena de joves encaputxats van irrompre a l’escola Jean Baptiste Clément per assetjar a un jove, presumptament d’una banda rival i van destrossar gran part del material escolar. Aquest fet s’associa a un conflicte de poder entre bandes per liderar el barri i també a una especial fixació per defensar als integrants més petits. En aquest cas, però, els integrants d’Aulnay Sous Bois no es consideren una banda, sinó una comunitat en la qual es defensen els uns als altres. Segons Kayo, membre de la comunitat del barri Europa, aquests grups es formen perquè el diàleg ja no garanteix la solució d’un conflicte. Siguin bandes o comunitats, l’escamot de persones armades d’aquesta regió pròxima a Saint-Ettien, actua perquè al barri Europa la policia no hi apareix i perquè esperen des de fa més d’un any l’arribada d’una Unitat Territorial de Barri que suposadament ha de substituir les patrulles de la policia local. En absència de les autoritats estatals doncs, són els propis joves del barri els que vetllen per la seguretat dels veïns i en especial, per la dels més petits. Tot i així, en aquest suburbi, hi ha establert un projecte conegut com Antena Joventut que fomenta la unió de treballadors socials, policia i ciutadans per eradicar els constants conflictes. Polo, un dels treballadors d’Antena Joventut, assegura que els precedents de la creació d’aquestes bandes tenen relació amb la poca vigilància dels pares i amb el fet que molts joves tendeixen a no anar a escola regularment. Sigui com sigui, la situació d’aquest barri requereix l’ intervenció de la policia per frenar aquesta onada d’actes vandàlics que porta castigant al barri durant molt de temps.

Titulars (22/04/09)

Avanttítol: Es tracta d'un aparell d'últiam generació que vaig adquirir encara no fa un mes.

Títol: L'alarma del mòbil m'interrumpeix el son.

Subtítol 1: A partir de les cinc del matí sonava cada hora i a les set ja m'havia desvetllat.

Subtítol 2: Assumeixo la culpa perquè encara no ser fer anar el telèfon nou.

Comentari de text: Un dia amb la desmaquillada Marilyn Monroe

Després de la mort de Marilyn Monroe i, a mode d’homenatge, el periodista i escriptor nord-americà Truman Capote elabora un retrat de la popular actriu. Aquest retrat, que comença amb l’enterrament de Constance Collier, mostra de principi a fi la inseguretat i fragilitat que s’amaga sota el físic adorable de Marilyn Monroe. L’actriu, arriba tard a l’enterrament perquè no sap com s’ha de vestir ni com s’ha de maquillar. Aquest, és el punt de partida que actua de fil conductor i que desemboca en un retrat minuciós de la protagonista. Capote passa tot el dia amb Marilyn Monroe, i poc a poc, paraula darrera paraula i frase darrera frase, va conscienciant al lector de que la principal preocupació de Marilyn és saber què pensen els altres d’ella. És una clara mostra d’inseguretat i la part fosca d’una bellesa consumada que ara, sense maquillatge, queda al descobert. En el relat s’hi pot apreciar també la concepció que té l’actriu del gènere humà. Assegura que moltes dones l’odien i que l’única persona que ha escrit alguna cosa decent sobre ella és Sidney Skolsky, un home. És, segurament, una enveja generalitzada del gènere femení envers la seva bellesa, una bellesa que no l’ajuda a estar segura d’ella mateixa i que l’allunya de l’anonimat. Truman Capote aconsegueix, sense massa dificultat, portar al seu terreny a l’actriu i extreure-li tota la informació que vol. L’enganya amb molta facilitat i deixa al descobert una innocència, segurament impròpia d’una persona adulta. Finalment South Street esdevé l’escenari de l’acomiadament, un escenari escollit per Marilyn on els plors i les lamentacions exterioritzen la seva inseguretat i on Capote la perd de vista per sempre més. La silueta d’aquella adorable criatura s’esfumava al temps que la llum marxava i donava per acabat un dia amb Marilyn Monroe, una Marilyn Monroe autèntica i perduda.

Un bar que afronta la crisi "amb dos collons"

El Bar La Llimona, és un local ubicat als voltants del centre comercial L’Illa Diagonal, al barri de Les Corts de Barcelona. Porta obert gairabé quinze anys i , el dirigeix un home barbut d’uns quaranta anys que acostuma a vestir amb texans i camisa. A simple vista, el bar és una de les múltiples alternatives que hi ha a la zona per anar a prendre una cervesa, anar a fer un menú o fins i tot, com fem alguns, per anar a esmorzar un bon entrepà després d’una nit de festa. La seva decoració rústica el diferencia dels altres bars del barri. A més a més, avui, en temps de crisi, mentre molts altres establiments de les seves mateixes característiques han de retallar despeses o simplement tancar, en Joaquim, actual propietari del bar, decideix comprar el local del costat i ampliar el seu negoci.
Sense massa set i amb els calers justos a la butxaca decideixo anar-hi per aviam si m’explica aquesta particular manera d’afrontar una crisi que està afectant especialment al sector de l’hostaleria. Aigua mineral en mà, i aprofitant que no hi ha massa clientela, l’aturo en el seu camí cap a la cuina i li pregunto directament si està notant la crisi. –Evidentment que sí- respon mentre repassa de dalt a baix el meu vestuari. – I les obres doncs? -Mira, em van fer una bona oferta, un preu raonable i vaig decidir invertir-hi; així podré treure més diners dels dinars i els sopars.- Vols dir que amb la crisi la gent no deixarà d’anar a menjar fora? – No ho crec; la gent deixa de viatjar, de comprar cotxes cars, però no deixa d’anar a fer el menú, quan té mitja hora per dinar abans d’haver de tornar a la feina; bé això espero. I no hauries preferit guardar diners per si les coses empitjoren? – Jo crec que és bon moment per invertir, si la cosa va bé, a mig termini, doblaré la facturació que faig ara.
Se’l veu molt segur i convençut. Una estona més tard, m’acomiado d’en Joaquim i em dirigeixo cap a un altre bar que hi ha aquí al costat. Local traspassat; llegeixo a l’entrada mentre un grup de quatre paletes no deixa d’entrar i sortir. Sabeu perquè traspassen el bar? –pregunto a un d’ells. Es traslladen al Poble Nou, a un local més petit –em respon un dels paletes tot jugant amb l’ escuradents que té a la boca. Ja hi tornem a ser; retall de despeses.
És curiós veure com en pocs metres de distància hi ha una diferència econòmica tant important. Alguns mantenen el local i fins i tot es permeten el luxe d’ampliar-lo i d’altres, se’n han de buscar un de més petit en un barri on el metre quadrat és més econòmic. Quina és la millor opció? Assegurar el que es té i filar molt prim amb els diners per poder cobrir despeses? O bé hipotecar-te una mica més, si escau, i tenir la possibilitat de, a llarg termini, beneficiar-se del moment actual? Només amb el temps es veurà. Sigui com sigui, en Joaquim, ha demostrat ser un individu emprenedor i tenir una gran valentia. Com m’ha dit ell quan jo ja marxava: “si anem a la crisi, fem-ho amb dos collons”.

Titulars (16/04/09)

Avanttítol: Feia molts anys que no presenciava una tempesta semblant.

Títol: Una pluja de pedres em trenca el paraigües.

Subtítol 1: Les gotes queien amb tanta força que han foradat la tela.

Subtítol 2: E l xàfec m'ha agafat quan anava cap ala universitat.

Joan Pau II vola a Síria per fer uan crida en favor del diàleg.

Avanttítol: Demà serà la primera vegada en tota la història que un Pontífex trepitja una mesquita.

Títol: Joan Pau II vola a Síria per fer una crida en favor del diàleg.

Subtítol 1: El Papa: “vinc com a pelegrí de fe”

Subtítol 2: “Els crisitians i els musulmans han de proclamar al món que el nom de Déu és un imperatiu de pau”.


Amb un evident cansament acumulat i un caminar molt lent, el Pontífex Joan Pau II va ser rebut a la seva arribada a Damasc per centenars de nens que el van aclamar amb el ja conegut “visca el Papa”. Síria estava molt il·lusionada per la primera visita d’un Papa catòlic a aquest país musulmà. En les seves primeres paraules, Joan Pau II va assegurar que venia com a pelegrí de fe i va fer una crida en favor del diàleg entre els seguidors de les tres religions monoteístes. En aquest mateix context va demanar també que totes les parts implicades en el conflicte de l’Orient Mitjà mostréssin una voluntat de volguer recuperar el diàleg i va destacar la importància de que es respectin els principis internacionals; especialment als que refusen l’ocupació de la terra per la força i advoquen pel dret dels pobles a l’autodeterminació. Annex al missatge de recolzament per la renudació del procés de pau de l’Orient Mijtà, el Papa va remarcar en diferents ocasions que crisitans i musulmans s’han d’unir per proclamar al món que el nom de Déu és un imperatiu de pau, al·legant així la necessitat d’unir forces entre les diferents religions per lluitar contra la violència i recuperar el camí de la pau.
La situació és tant complicada que fins i tot el president de Síria, Bachar Asad, va demanar al Papa que resi per la pau justa a l’Orient Mitjà i per acabar amb el sofriment dels palestins sota l’ocupació d’Israel.

Titulars (14/04/09)

Avanttítol: A les 5 del mati encara donava voltes al llit retorçant-me del mal que em feia

Títol: L'esquena m'ha deixat sense dormir

Subtítol 1: Un dolor intens en un lateral de l'espatlla ha fet que no pogués conciliar al son en tota la nit.

Subtítol 2: M'he hagut de pendre un medicament molt fort que m'ha aliviat lleugerament..

Titulars (8/04/09)

Avantítol: Hi ha un risc elevat de que no pugui veure el partit del Barça d'aquesta nit.

Títol: Dia d'aniversaris

Subtítol 1: Fins a cinc persones molt properes a mi compleixen anys avui.

Subtítol 2: No sé si em podré organitzar per assistir a totes les celebracions.

Es dispara l'índex de suïcidis a les presons franceses

Avanttítol: La ministra de justícia demana un informe complert per analitzar la situació

Títol: Es dispara l’índex de suïcidis a les presons franceses

Subtítol 1: Els experts associen els fets a la falta d’humanització del centres penitenciaris

Subtítol 2: Es preveu instal·lar una comissió de prevenció per disminuir els índexs de mort voluntària.

En l’últim any el nombre de suïcidis a les presons franceses ha augmentat de forma alarmant. Mentre l’any 2007 hi va haver 96 morts voluntàries als centres penitenciaris de França, l’any 2008 aquesta xifra va augmentar fins a 115. La preocupació d’aquestes dades ha augmentat després de que un equip d’experts, format per psicòlegs i psiquiatres especialitzats, hagi realitzat un estudi on asseguren que els alts índex de suïcidis es deuen principalment a la falta d’humanització que hi ha als centres penitenciaris del país. Tot i que la ministra de justícia, Rachida Dati, ha demanat un informe detallat a l’administració penitenciària per avaluar la situació, ja es comencen a plantejar possibles solucions per evitar que segueixin augmentant les morts voluntàries. Amb aquest pretext doncs, l’equip mèdic que encapçala el prestigiós doctor Louis Albrand ha emès una vintena de recomanacions entre les quals destaquen l’establiment permanent d’una comissió de prevenció a cada una de les presons i la possibilitat d’augmentar les relacions entre els presos i les seves famílies.

Titulars (01/04/09)

Avanttítol: Avui era el dia per pagar els rebuts no domiciliats

Títol: Més de dues hores de cua per treure diners

Subtítol 1: Només hi havia un empleat a la sucursal del banc perquè l’altre estava malalat.

Subtítol 2: La gent cridava per mostrar la seva indignació amb l’entitat bancària

Alderulls a Chatellerault per la visita de Sarkozy

Avanttítol: El president francès tenia planejat aquest viatge oficial des de l’any passat

Títol: Alderulls a Chatellerault per la visita de Sarkozy

Subtítol 1: Les forçes de l’ordre tiren gas lacrimògen per diversificar la multitud.

Subtítol 2: Milers d’assalariats, estudiants i espontànis han participat a la manifestació

Prop de 7000 persones, segons han informat les organitzacions, s’han manifestat aquest matí a la ciutat francesa de Chatellerault per reivindicar els desacords del poble amb la política de Nicolas Sarkozy. Vinguts de tots els sectors laborals, i especialment dels sectors més afectats per la crisi, els manifestants s’han reunit prèviament a un barri de la ciutat i des d’allà s’han dirigit caminant al parc de les exposicions de Chillou, on Nicolas Sarkozy havia de presidir una taula rodona per debatre les mesures que el seu equip ha près per afrontar la crisi.
Els manifestants han sigut bolquejats a l’entrada del parc per les forçes de l’ordre, i han començat a tirar ous contra la policia. Inicialment no hi ha hagut resposta per part de la seguretat estatal però en vistes que els manifestants no cedien i l’aglomeració de gent augmentava de forma progressiva, la gendarmeria francesa ha respòs els atacs dels manifestants amb el llançamanet de gas lacrimògen i la multitud s’ha acabat diversificant. El cap de la policia francesa ha assegurat en una roda de premsa posterior a la manifestació que no els ha quedat altra opció que fer servir gas lacrimògen i ha justificat l’actuació com a mesura per evitar un devassall humà.
A la manifestació hi han assistit milers d’assalariats, estudiants i espontànis que han recriminat (amb pancartes) a Sarkozy l’amenaça d’una possible congelació de sous al més d’abril. D’altra banda la direcció de la policia ha assegurat que només hi havia entre 1500 i 2000 manifestants.

Els manifestants anti-Bolònia driblen a les forçes de seguretat

No eren encara les sis de la tarda i els furgons de la policia estatal ja començaven a ocupar les vies més concorregudes del centre de Barcelona. Tenia la sensació que eren les hores prèvies a un partit de futbol d’alt risc en el que s’espera la presència de milers de seguidors radicals. La realitat però, era bastant diferent. Milers d’estudiants i professors amb poques ganes de treballar tenien de nou una cita contra Bolònia. Aquesta vegada però, la cita era també contra la repressió policial, una repressió que, val a dir-ho, els mateixos manifestants havien provocat en el desallotjament del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona el passat 18 de març. Potser per això es vaticinava un vespre de tensions i confrontacions entre les forçes de seguretat i els manifestans. Hi ha moltes maneres de reivindicar-se en favor o en contra d’alguna cosa sense necessitat de transgredir els límits de la llei. Desafiar a la policia és provocar i això és el que precisament esperaven rebre els anti disturbis; una provocació. Contra tot pronòstic però, i alegant un esperit pacifista, els manifestants van decidir que en aquesta ocasió la reivindicació adoptaria un tarannà exclusivament ideològic. Amb aquest pretext i sabent que baixar per les Rambles en direcció Plaça Sant Jaume esdevindria en un enfrontament amb la policia, els integrants d’aquesta manifestació que s’havia etiquetat previament d’alt risc, van decidir driblar a les forçes de seguretat i canviar el plantejament inicial. Així doncs van allunyar-se del centre de la ciutat i van enfilar camí cap a l’Eixample. És, sota el meu punt de vista, una alternativa lícita i factible per evitar un cos a cos amb la policia i una forma vàlida de demostrar que, més enllà dels anteriors conflictes, el seu afany és promoure una desacord amb l’aplicació d’un pla que, segons els manifestants, no beneficia en absolut a uns estudiants que busquen fórmules per compaginar estudis i feina.

Un cigarret d'embullar i un bon adjectiu

Avanttítol: El programa A Fondo entrevista a l’escriptor català que compleix 80 anys

Títol: Un cigarret d’embullar i un bon adjectiu

Subtítol 1: Josep Pla rep el premi Honoris Causa coincidint amb el seu aniversari

Subtítol 2: “Catalunya és immensament rica i grollera”

Amb motiu del seu 80è aniversari, el programa A Fondo entrevista a Josep Pla, el prosista català més emblemàtic de la literatura catalana contemporània. Nascut el 8 de març de 1897 a Palafrugell, la seva aportació en la literatura ha sigut essencial per a la modernització de la llengua catalana i la divulgació dels costums i tradicions locals. L’avalen gairebé 30000 pàgines escrites sota un criteri que avui, ha esdevingut referència literària en molts indrets del món. “La clan és posar l’adjectiu adequat darrera de cada substantiu” afirma Pla durant l’entrevista. Un cigarret d’embullar i un bon adjectiu, són els únics elements que sembla necessitar aquest patriarca de les lletres catalanes per elaborar els seus escrits. Assegura, en aquest mateix context, que la literatura es redueix a trobar l’adjectiu tot i que en rares ocasions es troba l’adjectiu necessari. Potser per això, Pla ha dedicat tota la seva vida ha escriure i no ha tingut temps ni per enamorar-se d’una altra cosa que no sigui un paisatge. La seva impecable obra literària, s’ha vist recompensada de nou amb l’obtenció del premi Honoris Causa, un nou guardó que li arriba als 80 anys i que suma a la seva particular galeria on hi figuren entre d’altres el Premi Joanot Martorell de novel·la concedit l’any 1951, el Premi Lletra d’Or per la seva obra Barcelona o el Premi de la Crítica de narrativa catalana que va rebre en època de Transició. La singularitat i l’escepticisme amb què es caracteritza Pla l’han dut a posicionar-se com a un escriptor pioner a nivell internacional digne ambaixador de Catalunya, la seva terra. La rellevància i el prestigi que va anar adoptant Pla va arribar al seu punt àlgid quan el president Josep Tarradellas li va posar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
En el transcurs de l’entrevista, Pla es refereix a Catalunya com a exemple de democràcia, una democràcia -segons explica- infinitament superior a la d’Anglaterra, Alemanya i Itàlia. Al·lega també que a Catalunya la democràcia és total ja que no existeix l’aristocràcia i l’església mai hi diu res. “Catalunya és immensament rica i grollera” li diu Pla a l’entrevistador amb un mig somriure que l’acompanya al llarg de tot el programa i un accent català que ni pot, ni vol reprimir. La seva experiència professional, que avarca diversos gèneres periodístics, i els transcendentals esdeveniments que ha cobert com la marxa de Roma, (l’únic periodista d’Espanya present) el postulen com a un dels més grans periodistes del segle XX, una època, cal recordar-ho, políticament molt complicada per exercir aquesta professió. Tot i així, ell assegura, cigarret en boca i amb una gesticulació de mans molt notòria, que no és més que un xerraire. La modèstia i humilitat d’aquest burgés que no exerceix com a tal, és de ben segur una de les claus del seu èxit. Èxit assolit per altra banda en bona part a una adjectivació, encara avui sense precedents.

Titulars (26/03/09)

Avanttítol: Normalment dormo profundament i se’m enganxen els llençols

Títol: Insomni injustificat

Subtítol 1: Aquesta nit no he pogut conciliar el son tot i que estava molt cansat

Subtítol 2: Quan ha sonat el despertador ja m’havia dutxat i havia esmorzat

Titulars (23/03/09)

Avanttítol: L’empresa planeja estratègies alternatives per atraure a nous targets.

Títol: Un dia avorrit a la feina.

Subtítol 1: La crisi i la falta de clients fan que les hores passin lentament.

Subtítol 2: La directora preveu que aquesta situació duri unes quantes setmanes més.

Mirar als ulls d'un mafiós i veure la mort

Hauria sigut entusiasmant, iniciar aquest escrit parlant de l’heroisme de Joan Queralt, un periodista d’investigació que segueix els passos de la Màfia siciliana, des de principis dels noranta. El seu discurs però, farcit d’estadístiques i dades històriques, em condueix a fer una reflexió centrada en les compensacions i gratificacions que pot obtenir un periodista d’investigació. Aquesta reflexió, té el seu antecedent en una frase que esmenta Queralt al principi del seu discurs i que acaba esdevenint fil conductor de la conferència. Compensa, jugar-se la vida senyor Queralt? La vostra atenció és la meva compensació –respon ell al finalitzar l’acte, amb gran seguretat. Tonteries. Transformo aquesta seguretat en escepticisme quan, als pocs segons, assimilo aquestes paraules. Per una banda, durant el discurs assegura que: “l’objectiu no és obtenir una compensació sinó entendre la professió del periodisme com a instrument de la veritat”. D’altra banda, no deixa d’esmentar, una i una altra vegada, fins arribar a avorrir-me, que “el crim organitzat és una amenaça per la salut de les democràcies”. Ja ho sap això la gent, em deia jo mateix per dintre mentre observava els seus cabells canosos, possible conseqüència d’una tensió desmesurada i un patiment constant que ara, tracta de justificar. Ningú l’ ha obligat a indagar en les profunditats de la Cosa Nostra, crec jo. Resulta que la Màfia és la primera empresa italiana en facturació, que l’estabilització de la seva estructura té sovint, vinculacions polítiques i resulta també, que les Màfies són actives internacionalment no només en drogues sinó també en immigració, falsificació de moneda i en tot un ampli ventall d’activitats gens recomanables per a la resta dels mortals. No és veritat que l’autonomia i independència del periodisme d’investigació converteix al periodista en un individu fràgil? I és menys veritat que la història d’assassinats de la Cosa Nostra és gairebé més extensa que la història de la pròpia Sicília? No ho entenc. Quina compensació pot haver-hi, per algú que reconeix haver mirat als ulls d’un “Capo Màfia” i haver vist la mort? Trobo que tot plegat té un preu massa alt i que les possibles compensacions, que en cap moment etiqueto d’inexistents, no han sigut exposades en aquesta conferència, doncs la meva atenció es deu a l’educació, al respecte i també, val a dir-ho, a l’admiració per una feina que requereix molta valentia. Ha vostè l’hi compensa això? No m’ho crec. Torni-m’ho a explicar, sisplau.

Titulars (22/03/09)

Avanttítol: La mala notícia de la vetllada és la lesió de dos jugadors.

Títol: Una tarda inèdita al Camp Nou per començar bé la setmana

Subtítol1: El Barça guanya 6-0 al Màlaga i fa vibrar als espectadors amb un gran futbol.

Subtítol 2: L’equip de Guardiola està molt a prop d’aconseguir el títol de Lliga.

Els breus

Noticia de “El Periódico” (edició digital) del 19/03/09
Titular de la noticia: El juez envia a prisión al activista de Barcelona que estafó casi medio millón de euros a 39 bancos

Breu 1: A la Model, l’activista que va estafar als bancs gairabé mig milió d’euros.
Enric Duran, l'activisita antisistema que va estafar gairabé mig milió d'euros a 39 bancs, ha ingressat a la Model. Segons explica, va enganyar a les entitats bancàries com a signe de protesta contra el sistema financer mundial. Duran va ser detingut dimarts, a la seu central de la Universitat de Barcelona, on recolzava als estudiants anti-Bolònia, la nit abans del desallotjament de l'edifici.
Breu 2: Un estafador relata el seu frau en un mitjà de comunicació.
Enric Duran, ha passat avui a disposició judicial després de que el darrer mes de setembre els Mossos d’Esquadra de Barcelona presentessin un atestat contra ell, arran de la distribució de la publicació Crisi, on l’estafador explicava com va enganyar als bancs mitjançant crèdits personals i una empresa fictícia. El jove, que ha reconegut haver enganyat a les entitats bancàries, ha declarat davant del jutge que els prop de 500000 euros que va obtindre, els va destinar a un parell de publicacions antisistema i a diversos moviments socials.
Breu 3: Múltiples denuncies per l’estafador Enric Duran
Una vintena de bancs a les que l’activista Enric Duran va estafar, l’han denunciat al jutjat, mentre que les altres entitats bancàries han optat per denunciar-lo per la via civil L’activista català però, ha decidit no exercir el seu dret a la defensa en els processos civils per els deutes que acumula. El seu advocat ha insistit que Duran no ha declinat cap citació judicial en la que fos obligatori assistir-hi, i que de fet, el dia següent de ser detingut tenia previst acudir al jutjat d’instrucció que ara l’ha enviat a presó.

Titulars

Avantítol: Segueix sense saber-se el grau d'implicació de la dona de l'assassi.

Títol: Fritzl podria ser condemnat a cadena perpètua

Subtítol 1: “El monstre d’Amstetten” es declara culpable de tots els càrrecs.

Subtítol 2: La seva filla Elisabeth explica per video, els 24 anys de tancament i violacions.

Titular

Avantítol: Els equips començen a moure fitxes pel mercat d'estiu.

Titular: Zlatan Ibrahimovic podria fitxar pel Barça.

Subtítol 1: El devanter suec de l’Inter de Milà té clar que vol abandonar el club al final de la temporada.

Subtítol 2: La marxa del jugador estaria relacionada amb el mal paper del seu equip a la Lliga de Campions.

L'única transparència de la Casa Blanca

Avanttítol: La gran dama del periodisme a Washington
Títol: L’única transparència de la Casa Blanca
Subtítol 1: “George Bush ens va enviar a la Guerra amb mentides sobre l’Irak”
Subtítol 2: “Els presidents creuen que com a tals no haurien d’estar mai qüestionats”
Activa als seus 88 anys, Helen Thomas (filla de libanesos) és la degana dels periodistes americans a la Casa Blanca i un referent mundial que s’ha guanyat el respecte de companys i polítics. A viscut l’administració de deu presidents americans i s’ha caracteritzat sempre per fer preguntes difícils sense mostrar cap mena de por, cosa que suposa un exemple per tots els periodistes. Especialment sonada era la seva relació amb el president George Bush; durant el seu mandat no la deixaven preguntar ni en les rodes de premsa dels portaveus ni en les del propi president perquè no agradava el to de les seves preguntes. Lluny de mossegar-se la llengua però, comprometia amb les seves qüestions a uns líders polítics, mancats totalment de transparència. A Bush no li agradaven les seves preguntes perquè Hellen li va dir que era un dels pitjors presidents de la història dels Estats Units. La seva tensa relació però, esdevé principalment per la Guerra de l’ Irak. La periodista degana ha afirmat sempre que: “George Bush ens va enviar a la Guerra amb mentides sobre l’Irak”, que va ser un error i que encara ara, és hora que expliqui perquè va envair el país. Segons diu ella mateixa, els americans encara hi són a l’Irak perquè segueixen bombardejant a gent que no els ha fet res. La periodista, ancorada a la seva professió, només busca saber la veritat, no aturar-se davant de ningú i caminar amb pas ferm cap a una realitat que des de la Casa Blanca no és ni clara ni transparent. Afirma també, que els presidents creuen que com a tals no haurien d’estar mai qüestionats, però assegura que no pot haver una democràcia sense que el líder estigui sempre qüestionat (què fa, per què ho fa, etc..). El missatge doncs és clar; Sempre s’ha de buscar al veritat i demanar respostes als responsables polítics

Cronista, reporter i amant obligat de situacions límit

Títol: Cronista, reporter i amant obligat de situacions límit.
Subtítol 1: La URL concedeix a Kapuscinski, el premi Honoris Causa
Subtítol 2: “ La Guerra no acaba mai pels que l’hem viscut”


Ryszard Kapuscinski és un dels reporters més coneguts i prestigiats del periodisme internacional, amb una llarga trajectòria professional que l’ha portat a l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina. El mèrit que recau sobre aquest periodista polonès, esdevé de fer un periodisme atípic, allunyat de les taules de redacció i moure’s sempre en situacions límit. La claredat amb la que exposa i descriu els fets, reforça la seva condició de cronista. Una condició que queda patentada amb la seva capacitat d’observació, característica indispensable per a una satisfactòria narració dels fets. L’any 1959 va ser el primer corresponsal polonès enviat a l’Àfrica negra, on va anar seguint revolucions, guerres i cops d’estat fins ben entrada la dècada dels vuitanta. Durant aquest temps va publicar reportatges per a mitjans internacionals com el The New York Times, entre d’altres. La curiositat, el conduïa sovint fins a situacions extremes que el feien reflexionar i tot i que ell mateix declara que en ocasions ha arribat a dir: “si te’n surts a partir d’ara et quedaràs quietet a casa” la vocació i sobretot l’instin periodístic l’han dut de nou a situacions molt arriscades. Aquests últims dies Kapuscinski ha estat a Barcelona perquè la Universitat Ramón Llull l’ha investit doctor honoris causa. Prèviament, Kapuscinski ja havia rebut aquesta mateixa distinció per La Universitat de Cracòvia, La universitat de Gdansk, La universitat de Silesia a Katowice i La universitat de Wroclaw. A més a més a les seves vitrines hi podem trobar un Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats rebut el 2003 i un Premio Letterario Elsa Morante que li fou concebut l’any 2005.
El seus reportatges bèl·lics té com a punt de partida la guerra que va viure en primera persona quan era petit. La narra amb l’escepticisme propi d’un nen que mai havia presenciat un esdeveniment equiparable. La guerra, que segons ell mateix, mai acaba per aquells que l’han viscut, va marcar la seva trajectòria professional i tot i que reconeix que és difícil explicar-ne la realitat aquells qui la ignoren perquè no l’han viscut, assegura que es crea per factors humans relacionats amb la supèrbia i el fanatisme.

Els plats trencats a la Xunta

Sembla, que amb aquesta última cita electoral a Euskadi, acaba una dècada de monopoli polític del Partit Nacionalista Basc. Els socialistes, volen pal·liar la derrota a les presidencials de Galicia arrabassant Euskadi a Ibarretxe. És evident per tant, que no tenen altra missió que fer pagar als bascos els plats trencats per Emilio Pérez Touriño a les presidencials gallegues. Argumenten, que per fer possible una superació de la ruptura radical entre nacionalistes i no nacionalistes, és necessari que el PNV assumeixi la seva retirada i passi ha ser el partit de l’oposició. La realitat però, mostra que és al PNV a qui li pertoca prendre l’iniciativa i plantejar, com a partit més votat, la seva proposta de Govern. Només si es demostra la inviabilitat de les seves conversacions i del seu projecte, serà el torn de Patxi López de plantejar legítimament la seva pròpia alternativa. Mirat amb calma, i perspectiva, el triomf escarit del PNV hauria de costar-li el futur polític a Ibarretxe. L’alternativa però, no podria ser altra que la d’un govern liderat pel secretari general dels socialistes bascos, Patxi López; la qual cosa no proporciona tampoc masses garanties. Pel que s’ha donat a entendre darrerament, el candidat a lehendakari dels socialistes bascos es proposa presentar una candidatura i demanar recolzament a tots els grups per, finalment, governar en solitari. La clara derrota dels socialistes a la Xunta, que havien recuperat esperances pensant que la seu del PP de Galicia es podria veure esquitxada per la trama de corrupció que assotava les files populars, és el punt d'inflexió que utilitza ara el partit presidit per Zapatero per assaltar Ajuria Enea i intentar presidir un País Basc, clarament dividit.

Zapatero insta a Ibarretxe a que assumeixi la seva retirada

Avantítol: Reacció socialista davant la pèrdua de Galicia.

Títol: Zapatero insta a Ibarretxe a que assumeixi la seva retirada.

Subtítol 1: La candidatura del PNV perd més de 70.000 vots a Euskadi.

Subtítol 2: Ni PNV ni PSE, es mostren disposats a cedir en les seves pretencions per la presidencia del nou govern basc.


Després de consumar una clara derrota en les presidencials de Galicia, José Luis Rodríguez Zapatero està decidit a pal·liar la decepció del PSOE, arrebatant Eusaki al PNV. El president del Govern va sortir ahir en defensa de Patxi López, a qui veu capacitat per proclamar-se nou lehendakari, i va plantar cara a Juan José Ibarretxe després de que aquest advertís que s’olvidaria dels socialistes en el Congrés dels Diputats si es materialitzava el desallotjament dels nacionalistes bascos d’Ajuria Enea (residència oficial del lehendakari).
Tot i que el mateix dia que Touriño perdia les eleccions a Galicia, Ibarretxe les tornava a guanyar a Euskadi, el PNV, juntament amb EA, perdia prop de 70.000 vots electorals sumant les presidencials de 2005 i les d’aquest any. Ibarretxe però, ha sortit reforçat, segons han indicat els propis socialistes, ja que el PNV ha augmentat la seva representació parlamentaria, amb 30 escons, assolint així un màxim històric.
Les declaracions protagonitzades ahir per Patxi López i Juan José Ibarretxe deixen entreveure que ni el PNV ni el PSOE, estàn disposats a cedir en les seves pretencions per a la presidencia del nou govern vasc. En aquest mateix context, el candidat socialista va arremetre contra el PNV refusant el seu discurs sobre unes eleccions, suposadament tramposes, i una possible desestabilització d’Eusakdi si surten del poder. Davant de la diversificació dels resultats electorals i l’igualtat dels principals partits, es vaticina un periode complicat de negociacions per instaurar-se a Ajuria Enea.

Les pluges acaben amb una sequera de cinc anys

Avantítol: Ruixats a tota la península.
Títol: Les pluges acaben amb una sequera de cinc anys
Subtítol 1: Andalusia i Extremadura han sigut les comunitats més afectades pel temporal.
Subtítol 2: Més de mil persones treballen en la reparació dels danys.

Les precipitacions caigudes aquest darrer mes de desembre han acabat amb una sequera de cinc anys. En la meitat sud d’Espanya, el dèficit de precipitacions ha sigut del 30 o 40 per cent. Tanmateix, l’Institut Nacional de Meteorologia preveu encara ruixats ocasionalment tormentosos en gairabé tota la península. Aquests, seran localment moderats a Andalusia, comunitats llevantines i Catalunya mentre que persistiràn ocasionalment forts a les Illes Balears.
El temporal de vent i pluja que ha afectat sobretot a Andalusia i Extremadura, ha provocat danys en la infraestructura elèctrica de Sevillana de Electricidad, tant en la xarxa de transports com en la de distribució. S’han produït interrupcions en el subministrament, puntualment i de forma localitzada, la qual cosa ha afectat a diverses localitats properes al Guadalquivir. Tot i que més de mil persones treballen en la reparació d’aquests danys, les tasques s’han vist dificultades per les condicions meteorològiques adverses que han deixat impracticables molts camins rurals i inaccessibles les línies de mitja i alta tensió. D’altra banda a Salamanca, els ruixats caiguts aquests últims dies han provocat l’esfondrament la passada matinada d’un edifici abandonat, en el barri antic de la ciutat.

Sitges, capital catalana del carnaval

Com cada any, Sitges es vesteix de carnaval durant una setmana i es converteix en la seu catalana de la gresca i la disbauxa. Tradicionalment, aquestes festes populars que precedeixen a el dimecres de cendra, es tenyeixen d’espectacles diversos i festeigs bulliciosos. Amb aquest pretext doncs, i encarant la nit de dimarts 24 de febrer, aquesta localitat, propera a les costes del Garraf, es preparava per a una última vetllada que prometia ser inolvidable. Encara no queia la nit, i les multituds de gent, provinents de diverses parts de Catalunya, ja començaven a invadir, els pocs pàrquings municipals que té la ciutat. En un interval aproximat de dues hores, l’autopista que uneix Sitges amb les localitats confrontants, i l’estació de tren, situada a la part alta de la ciutat, van dur a Sitges a milers de persones disposades a honrar la tradició carnavalenca i convertir aquella nit de dimarts, en una festa sense fi. La rua, formada aquest any per més de quaranta carrosses, es postulava com la principal atracció de la vetllada. Quan eren poc més de les deu de la nit, i la gent ja havia pagat prop de cinc euros per un entrepà que, generalment deixava molt que desitjar, el passeig marítim, des de l’església fins al luxós hotel que hi ha al final del mateix, va convertir-se en el sòl amb més aglomeració de gent per metre quadrat de tot el país. Just allà, hi havia la rua. Un seguit de carrosses recorrien el passeig al ritme de la música que sonava. Alguns integrants d’aquestes però, feien més pinta d’anar disfressats de pindolaires que no pas de qualsevol altra cosa. A mida que avançava la nit, la multitud es desplaçava cap a la sorra, on semblava que la nit no dequeia. Finalment però, quan la llum del nou dia començava a fer acte de presència, la gent va començar a abandonar la localitat en direcció a les llars respectives. La retirada va ser sonada; les andanes del tren i les carreteres van congestionar-se fins al punt de que els pocs més de trenta quilòmetres que separen Sitges de la ciutat comtal van convertir-se en gairabé hora i mitja de trajecte. Sitges, despedia un any més el carnaval sense novetats rellevants i amb un sabor agredolç ocasionat per la desmesurada aglomeració de gent.

Avantítol: Sorpresa en els premis Brits del Regne Unit
Títol: Duffy conquista Londres i guanya tres dels quatre premis als que optava.
Subtítol 1: Coldplay marxa sense premi tot i figurar entre els màxims favorits.
Subtítol 2: Iron Maiden aconsegueix un guardó 29 anys després de publicar el seu primer àlbum.

La cantautora galesa Duffy ha sigut la gran protagonista de la nit i ha sortit per la porta gran de la gal·la dels premis Brits. Als seus 24 anys s’ha convertit ja en la nova estrella del soul britànic després d’aconseguir tres dels quatre guardons als que optava: millor àlbum, millor artista femenina, i millor artista revel·lació. Duffy ja havia donat la campanada feia deu dies al guanyar un Grammy al millor àlbum de pop vocal.
L’altra cara de la moneda ha sigut el grup Coldplay que no ha aconseguit imposar-se en cap de les quatre nominacions que havia rebut. Tot i partir com a favorits després d’obtindre tres Grammys aquest mateix any, la banda de Chris Martin, ha marxat amb les mans buides de la capital anglesa. Altres premis destacats que s’han repartir durant la cerimònia, presentada per Kylie Minogue, James Corden i Matthew Horne, han sigut els de Elbow, com a millor grup, el de Paul Weller, com a millor artista masculí i sobretot el de Iron Miden que ha guanyat el guardó per la millor actuació en directe. El veterà grup anglès de heavy metal ha aconseguit 29 anys després del seu primer álbum, un premi que apunta més a un reconeixament per la trajectòria del grup musical.
En l’acte, el públic ha pogut disfrutar de l’actuació de U2, Take That, Pet Shop Boys i la pròpia Duffy, i ha servit per constatar el gran moment pel que passen els cantants del Regne Unit. En aquest mateix context Ged Doherty, president de Sony Music, ha volgut destacar l’actuació dels cantants britànics per sobre de la dels americans.

L’Albert i els valors

Hola, sóc l’Albert Pozo. Potser perquè el meu nom està massa gastat o potser, (no ho descarto) perquè és horrible alhora de citar-lo, tothom em crida pel cognom: Pozo. Vaig néixer en el sí d’una familia de classe mitja, ara fa ja 21 primaveres. Els valors que més em caracteritzen com a persona, són precisament aquells que no he après a l’escola i que han arrelat dins meu gràcies a la familia. Cert és, doncs, que totes aquelles nocions adquirides via escola o universitat esdevenen valors secundàris per a mí. I és que: es pot ser bon metge, bon pastor o fins i tot bon periodista sense ser primer bona persona? Ho dubto. No podem formar-nos en cap professió sense haver-nos format primer com a persones. És com un afany de començar a construir la casa per la taulada. Dins meu, les idees són clares i algunes d’elles m’acompanyen ja des de ben petit. No obstant, sóc partidari i ferm defensor de que la construcció de la personalitat és un procés que dura tota la vida. Inmers en aquest procés etern, procuro observar i escoltar als que per edat i sobretot per experiència, corren per davant meu. I és en aquesta part de la meva vida, on hi juguen un paper fonamental tots els personatges que de manera directe o indirecta interactuen en el meu camí: tan professors, com amics. Es tracta doncs d’ aprendre a indagar en aquells aspectes que puguin enfortir la meva compostura com a persona i també com a professional; i és que perquè l’ensenyament acadèmic sigui secundari no vol dir que no sigui vital i necessari.

El Periódico, 19/02/09

· Avantítol: Trifulca en el parlamento europeo
· Títol: El presidente checo compara el sistema político de la UE con el del
régimen totlitario.
· Subtitol: Algunos eurodiputados han abandonado la sala para expresar su
indignación.

Transformació de la notícia:

· Avantítol: Crispació dels eurodiputats
· Títol: Un conjunt d’eurodiputats abandona la sala del parlament europeu per les
acusasions de Vaclav Klaus.
· Subtítol: El president chec Vaclav Klaus compara, en el seu discurs, el sistema
polític de la UE amb el d’un regime dictatorial.


Després de criticar i increpar al president chec Vaclav Klaus, alguns eurodiputats s’han aixecat dels seus escons i han abandonat la sala del Parlament Europeu per expressar la seva indignació davant d’un discurs que ja es baticinava polèmic i que no ha deçebut. Fins i tot el president de la Eurocàmera, Hans-Gert Pöttering, ha replicat al final a Klaus: “En un parlament del passat, probablement vostè no hauria pogut pronunciar aquest discurs”.
Previament, en ple Parlament Europeu, el president chec Vaclav Klaus, ha comparat el sistema polític de la Unió Europea i “la manca d’oposició” a la integració europea amb els règims totalitaris comunistes del segle passat. “Aquí només es promou una opció i els que s’atreveixen a discrepar són etiquetats com enemigs”, ha afirmat Vaclav Klaus. L’arribada de Klaus a Brusel·les venia precedida ja de certa polèmica, tant pels postulats que defensa el president chec pel que fa refèrencia a la UE com per la discusió mantinguda amb una delegació d’eurodiputat que van visitar Praga l’any passa