Un bar que afronta la crisi "amb dos collons"

El Bar La Llimona, és un local ubicat als voltants del centre comercial L’Illa Diagonal, al barri de Les Corts de Barcelona. Porta obert gairabé quinze anys i , el dirigeix un home barbut d’uns quaranta anys que acostuma a vestir amb texans i camisa. A simple vista, el bar és una de les múltiples alternatives que hi ha a la zona per anar a prendre una cervesa, anar a fer un menú o fins i tot, com fem alguns, per anar a esmorzar un bon entrepà després d’una nit de festa. La seva decoració rústica el diferencia dels altres bars del barri. A més a més, avui, en temps de crisi, mentre molts altres establiments de les seves mateixes característiques han de retallar despeses o simplement tancar, en Joaquim, actual propietari del bar, decideix comprar el local del costat i ampliar el seu negoci.
Sense massa set i amb els calers justos a la butxaca decideixo anar-hi per aviam si m’explica aquesta particular manera d’afrontar una crisi que està afectant especialment al sector de l’hostaleria. Aigua mineral en mà, i aprofitant que no hi ha massa clientela, l’aturo en el seu camí cap a la cuina i li pregunto directament si està notant la crisi. –Evidentment que sí- respon mentre repassa de dalt a baix el meu vestuari. – I les obres doncs? -Mira, em van fer una bona oferta, un preu raonable i vaig decidir invertir-hi; així podré treure més diners dels dinars i els sopars.- Vols dir que amb la crisi la gent no deixarà d’anar a menjar fora? – No ho crec; la gent deixa de viatjar, de comprar cotxes cars, però no deixa d’anar a fer el menú, quan té mitja hora per dinar abans d’haver de tornar a la feina; bé això espero. I no hauries preferit guardar diners per si les coses empitjoren? – Jo crec que és bon moment per invertir, si la cosa va bé, a mig termini, doblaré la facturació que faig ara.
Se’l veu molt segur i convençut. Una estona més tard, m’acomiado d’en Joaquim i em dirigeixo cap a un altre bar que hi ha aquí al costat. Local traspassat; llegeixo a l’entrada mentre un grup de quatre paletes no deixa d’entrar i sortir. Sabeu perquè traspassen el bar? –pregunto a un d’ells. Es traslladen al Poble Nou, a un local més petit –em respon un dels paletes tot jugant amb l’ escuradents que té a la boca. Ja hi tornem a ser; retall de despeses.
És curiós veure com en pocs metres de distància hi ha una diferència econòmica tant important. Alguns mantenen el local i fins i tot es permeten el luxe d’ampliar-lo i d’altres, se’n han de buscar un de més petit en un barri on el metre quadrat és més econòmic. Quina és la millor opció? Assegurar el que es té i filar molt prim amb els diners per poder cobrir despeses? O bé hipotecar-te una mica més, si escau, i tenir la possibilitat de, a llarg termini, beneficiar-se del moment actual? Només amb el temps es veurà. Sigui com sigui, en Joaquim, ha demostrat ser un individu emprenedor i tenir una gran valentia. Com m’ha dit ell quan jo ja marxava: “si anem a la crisi, fem-ho amb dos collons”.