Avanttítol: L’escriptora catalana va ser entrevistada ahir, per Joaquín Soler Serrano en el programa de la Televisió Espanyola, A Fondo.
Títol: Els records de Merçè Rodoreda.
Subtítol 1: Puig i Ferreter va publicar per primera vegada una obra seva i va introduir a l’escriptora en el club dels novel·listes.
Subtítol 2: Tot i no ser molt extensa, la seva obra ha estat traduïda en 27 idiomes.
L’entrevista, que va començar per voluntat pròpia de Rodoreda amb l’anècdota d’un crisantem robat, va girar al voltant dels records de l’escriptora catalana. Uns records que viatgen fins a al seva infància i d’on hi ressalta per sobre de tot al seu avi; un personatge que li va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura. Rodoreda portava un gran mocador blau i dos anells, un a cada mà, de grans dimensions. Repassava una infantesa viscuda en un context burgès quan va reconèixer, entre rialles, que tenia un veí dòcil a qui pegava quan aquest no li feia cas. La seva projecció com a escriptora la va propulsar Puig i Ferreter qui va publicar-li una de les seves primeres obres que, val a dir-ho, no agradava gens a Rodoreda i la va introduir en el club dels novel·listes on l’escriptora reconeix haver-hi passat amb molt d’orgull. Exiliada a França quan va esclatar la Guerra Civil, la novel·lista admetia que al tornar a la ciutat comtal sentia llàstima al veure-la tant esfondrada. Va tornar a Catalunya però, amb més experiència i amb més devoció que mai per la literatura i al poc temps de la seva tornada va escriure “Tardes de cine”, un petit conte que a posteriori es va convertir en la base de “La Plaça del Diamant”. Rodoreda assegura haver gaudit molt escrivint la primera part d’aquesta obra tot i que segons explica, a la Plaça del Diamant de Gràcia només hi havia estat un cop, quan era petita. A part d’aquesta obra se la coneix també per ser l’autora de: “El carrer de les Camèlies” escrita durant l’època en que va viure a Suïssa i “Mirall trencat” una obra que recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura. Cal dir que les seves obres han estat traduïdes en 27 idiomes, cosa que demostra la transcendència de la seva literatura. Aquests records llunyans, explicats de forma cronològica, van ser la manera en la que Rodoreda, va decidir que havia de desenvolupar-se l’entrevista. Soler Serrano va cedir en tot moment, i va deixar que fos l’escriptora burgesa qui portés les regnes de l’entrevista.
L’entrevista, que va començar per voluntat pròpia de Rodoreda amb l’anècdota d’un crisantem robat, va girar al voltant dels records de l’escriptora catalana. Uns records que viatgen fins a al seva infància i d’on hi ressalta per sobre de tot al seu avi; un personatge que li va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura. Rodoreda portava un gran mocador blau i dos anells, un a cada mà, de grans dimensions. Repassava una infantesa viscuda en un context burgès quan va reconèixer, entre rialles, que tenia un veí dòcil a qui pegava quan aquest no li feia cas. La seva projecció com a escriptora la va propulsar Puig i Ferreter qui va publicar-li una de les seves primeres obres que, val a dir-ho, no agradava gens a Rodoreda i la va introduir en el club dels novel·listes on l’escriptora reconeix haver-hi passat amb molt d’orgull. Exiliada a França quan va esclatar la Guerra Civil, la novel·lista admetia que al tornar a la ciutat comtal sentia llàstima al veure-la tant esfondrada. Va tornar a Catalunya però, amb més experiència i amb més devoció que mai per la literatura i al poc temps de la seva tornada va escriure “Tardes de cine”, un petit conte que a posteriori es va convertir en la base de “La Plaça del Diamant”. Rodoreda assegura haver gaudit molt escrivint la primera part d’aquesta obra tot i que segons explica, a la Plaça del Diamant de Gràcia només hi havia estat un cop, quan era petita. A part d’aquesta obra se la coneix també per ser l’autora de: “El carrer de les Camèlies” escrita durant l’època en que va viure a Suïssa i “Mirall trencat” una obra que recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura. Cal dir que les seves obres han estat traduïdes en 27 idiomes, cosa que demostra la transcendència de la seva literatura. Aquests records llunyans, explicats de forma cronològica, van ser la manera en la que Rodoreda, va decidir que havia de desenvolupar-se l’entrevista. Soler Serrano va cedir en tot moment, i va deixar que fos l’escriptora burgesa qui portés les regnes de l’entrevista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario