Avanttítol: Els taxistes de Barcelona planten cara als atracadors
TAXISTES ARMATS
S1: Molts prenen mesures de seguretat per deixar de ser una “pressa fàcil” pels lladres.
S2: Navalles, membranes que separen els seients i un bat de beisbol són alguns dels mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes
El passat 11 d’abril, un taxista equatorià va ser assassinat a trets en un barri de Nova York per un lladre que es va embutxacar poc més de 300 dòlars. El cas més semblant a Barcelona, és el d’un taxista de 39 anys que va perdre un ull després de ser agredit, amb un tornavís, per dos atracadors. Tot i que Barcelona no és Nova York, aquí també es produeixen atracaments que, a més petita escala, obliguen als taxistes a defensar-se i en ocasions ha anar armats.
Amb el pretext de saber quins són els mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes de Barcelona, m’entrevisto amb Víctor Sánchez, un taxista de 48 anys que ja en porta vint-i-dos fent de xofer. Asseguts als menjador de casa seva, una sala de poc més de vint metres quadrats carregada de quadres firmats per un tal Ferret, li pregunto per l’ intent d’atracament que va patir fa unes setmanes. –Era un noi jove, estava nerviós i va acabar fugint -m’assegura amb un to de veu sec, com volent treure-li importància al tema. –Fa servir algun tipus de mecanisme per defensar-se dels lladres? – Ara sí, després de l’experiència amb aquell noi vaig decidir comprar-me una navalla suïssa, d’aquelles que serveixen per tot. –Un navalla. Vol dir que li cal? –Espero que no, espero no necessitar-la mai però, millor està preparat.
Convençut de que en Víctor és només un dels molts taxistes que van armats a Barcelona, em dirigeixo a un bar del carrer Pujades on m’han assegurat que a mitja tarda s’hi reuneix un grup de taxistes que paren a fer un cafè i a xerrar de futbol.
Després d’introduir-me en la conversa, contrariant a un dels taxistes que vaticinava un fitxatge mediàtic del Barça de cara a la propera temporada, el convido a un cigarro i mentre se’l encén entro directament en matèria. – Jo porto una membrana de plàstic que separa els seients del davant amb els dels darrera. –Es sent més segur així? –Si, és clar, és una barrera entre els clients i la caixa on hi guardo els diners. És la mateixa membrana que porten els Mossos d’ Esquadra. Aquest senyor portava un mecanisme de seguretat però no anava armat, no formava part d’aquest col·lectiu de taxistes que duen armes per a si s’han d’encarar amb els lladres.
L’endemà em dirigeixo cap a una parada de taxis de l’Eixample esquerre on m’hi espera la Montse, una dona de cinquanta anys que porta dos anys i mig fent de taxista degut a una malaltia que li van diagnosticar al seu marit i que el va obligar de deixar la professió. El fet de ser relativament nova en la professió i sobretot, el fet de ser dona, la converteixen en una presa encara més fàcil per als lladres. La trobo recolzada al capó del cotxe, un Seat Toledo no massa antic, intentant resoldre els mots encreuats d’un diari. Vesteix amb una brusa florejada i uns texans molt amples. –Com prova la professió? –li pregunto amb un somriure mig obligat. –Bé, em cansa haver d’anar asseguda tot el dia, però no em puc queixar. –Imagino que al ser dona, deu portar algun mecanisme de defensa per evitar que l’atraquin –l’insinuo sense voler fer-li creure que la fragilitat femenina a la que em referia era un retret. – No, no porto cap mecanisme ni tampoc vaig armada. No m’agraden les armes a mi.- I com reaccionaria vostè davant d’un intent de robatori? –Doncs com tots, premeria el botó vermell que hi ha al costat de la ràdio i esperaria a que algun company m’ajudés. I si no arribessin a temps? –li pregunto esperant arrancar quelcom interessant mentre em mira amb cara d’avorriment. -Doncs no ho sé però armes no en porto ni en portaré. El meu mecanisme de defensa són els consells del meu marit que va ser taxista durant vint-i-tres anys i sap perfectament com va la cosa.- Hi ha algun d’aquests consells que vulgui remarcar? – Bé, ell sempre em diu que em comenci a preocupar si entra alguna persona sola al taxi i en comptes d’asseure’s darrera el seient del copilot s’asseu darrera el meu seient. Interessant, la persona, que tenia menys qualitats físiques per defensar-se no ho utilitzava cap mecanisme i emprava només els consells del seu marit. En aquell moment, un company de la Montse que va notar el meu interès per als taxistes armats em va passar el contacte d’un conductor que duia un bat de beisbol sota el seient. Un taxista amb un bat de beisbol era el meu plat estrella. Aquell mateix vespre el vaig anar a trobar en un parc de l’Hospitalet. Queien les últimes clarianes del dia i es respirava gran humitat. Ell m’esperava assegut en un banc, donant de menjar als coloms. Es va aixecar per saludar-me i em va estrènyer fort la mà. No tenia res a veure amb el prototip de taxista que havia creat en el meu imaginari mental. Era un home alt i prim i tenia la cara picada. Parlava un català millor que el meu i no parava de fer broma. Asseguts en aquell mateix banc vam començar l’entrevista. Ell sabia perquè havia vingut i també que dur un bat de beisbol al cotxe era un motiu de sanció. Precisament per això em va demanar que si no era d’estricta necessitat no fes constar el seu nom per enlloc. No hi havia problema, era el seu bat i no el seu nom el que m’havia portat fins allà. –Quans anys fa que porta un bat de beisbol sota el seient? -Doncs la veritat és que no molt, només un any. -I com és que va decidir comprar-lo? –No, ja el tenia, era d’un tiet meu que va morir ara fa uns cinc anys. –Però va decidir dur-lo al taxi. -Si, perquè durant una època, sense cap motiu en especial, sentia certa inseguretat envers als clients, tenia la percepció de que en qualsevol moment em podien atracar. –Ara lògicament es sent més segur. -Si, i tant. Però espero no haver-lo d’utilitzar mai perquè en realitat no se si en seria capaç. El bat no el vaig arribar a veure però segons em va explicar era de fusta i portava escrit el nom de Roberto Clemente i el logotip de la Little League. Era un jugador sud-americà que jugava en una famosa universitat de Nova York. I perquè un bat de beisbol i no qualsevol altre objecte? –Doncs mira, suposo que perquè el bat impressiona mes.
Després vaig contactar per telèfon amb un parell de taxistes més que anaven armats. El primer portava un esprai d’aquells que es tiren a la cara i que produeixen un efecte de picor exagerada als ulls. El segon, portava sota el seient del copilot un extintor petit que tenia una doble funció: apagar el foc en cas d’un incendi i convertir-se en una arma de ferro en cas de que algú l’intentés atracar. “És impossible que em sancionin” em va assegurar amb un to xulesc.
Portava dies buscant per Barcelona taxistes que anessin armats. N’havia trobat un que duia una navalla, altres que no duien res, un que duia un esprai i un altre que duia un extintor. Sense cap mena de dubte però, el més destacat era aquell taxista de l’Hospitalet amb la cara picada que duia un bat de beisbol d’un jugador d’una universitat de Nova York. I és que tot i que Barcelona no és Nova York aquí els lladres també actuen i molts taxistes decideixen armar-se per intentar deixar de ser una “presa fàcil” per als atracadors. Queda doncs confirmat que els taxistes no només es defensen sinó que també, molts cops, van armats.
Amb el pretext de saber quins són els mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes de Barcelona, m’entrevisto amb Víctor Sánchez, un taxista de 48 anys que ja en porta vint-i-dos fent de xofer. Asseguts als menjador de casa seva, una sala de poc més de vint metres quadrats carregada de quadres firmats per un tal Ferret, li pregunto per l’ intent d’atracament que va patir fa unes setmanes. –Era un noi jove, estava nerviós i va acabar fugint -m’assegura amb un to de veu sec, com volent treure-li importància al tema. –Fa servir algun tipus de mecanisme per defensar-se dels lladres? – Ara sí, després de l’experiència amb aquell noi vaig decidir comprar-me una navalla suïssa, d’aquelles que serveixen per tot. –Un navalla. Vol dir que li cal? –Espero que no, espero no necessitar-la mai però, millor està preparat.
Convençut de que en Víctor és només un dels molts taxistes que van armats a Barcelona, em dirigeixo a un bar del carrer Pujades on m’han assegurat que a mitja tarda s’hi reuneix un grup de taxistes que paren a fer un cafè i a xerrar de futbol.
Després d’introduir-me en la conversa, contrariant a un dels taxistes que vaticinava un fitxatge mediàtic del Barça de cara a la propera temporada, el convido a un cigarro i mentre se’l encén entro directament en matèria. – Jo porto una membrana de plàstic que separa els seients del davant amb els dels darrera. –Es sent més segur així? –Si, és clar, és una barrera entre els clients i la caixa on hi guardo els diners. És la mateixa membrana que porten els Mossos d’ Esquadra. Aquest senyor portava un mecanisme de seguretat però no anava armat, no formava part d’aquest col·lectiu de taxistes que duen armes per a si s’han d’encarar amb els lladres.
L’endemà em dirigeixo cap a una parada de taxis de l’Eixample esquerre on m’hi espera la Montse, una dona de cinquanta anys que porta dos anys i mig fent de taxista degut a una malaltia que li van diagnosticar al seu marit i que el va obligar de deixar la professió. El fet de ser relativament nova en la professió i sobretot, el fet de ser dona, la converteixen en una presa encara més fàcil per als lladres. La trobo recolzada al capó del cotxe, un Seat Toledo no massa antic, intentant resoldre els mots encreuats d’un diari. Vesteix amb una brusa florejada i uns texans molt amples. –Com prova la professió? –li pregunto amb un somriure mig obligat. –Bé, em cansa haver d’anar asseguda tot el dia, però no em puc queixar. –Imagino que al ser dona, deu portar algun mecanisme de defensa per evitar que l’atraquin –l’insinuo sense voler fer-li creure que la fragilitat femenina a la que em referia era un retret. – No, no porto cap mecanisme ni tampoc vaig armada. No m’agraden les armes a mi.- I com reaccionaria vostè davant d’un intent de robatori? –Doncs com tots, premeria el botó vermell que hi ha al costat de la ràdio i esperaria a que algun company m’ajudés. I si no arribessin a temps? –li pregunto esperant arrancar quelcom interessant mentre em mira amb cara d’avorriment. -Doncs no ho sé però armes no en porto ni en portaré. El meu mecanisme de defensa són els consells del meu marit que va ser taxista durant vint-i-tres anys i sap perfectament com va la cosa.- Hi ha algun d’aquests consells que vulgui remarcar? – Bé, ell sempre em diu que em comenci a preocupar si entra alguna persona sola al taxi i en comptes d’asseure’s darrera el seient del copilot s’asseu darrera el meu seient. Interessant, la persona, que tenia menys qualitats físiques per defensar-se no ho utilitzava cap mecanisme i emprava només els consells del seu marit. En aquell moment, un company de la Montse que va notar el meu interès per als taxistes armats em va passar el contacte d’un conductor que duia un bat de beisbol sota el seient. Un taxista amb un bat de beisbol era el meu plat estrella. Aquell mateix vespre el vaig anar a trobar en un parc de l’Hospitalet. Queien les últimes clarianes del dia i es respirava gran humitat. Ell m’esperava assegut en un banc, donant de menjar als coloms. Es va aixecar per saludar-me i em va estrènyer fort la mà. No tenia res a veure amb el prototip de taxista que havia creat en el meu imaginari mental. Era un home alt i prim i tenia la cara picada. Parlava un català millor que el meu i no parava de fer broma. Asseguts en aquell mateix banc vam començar l’entrevista. Ell sabia perquè havia vingut i també que dur un bat de beisbol al cotxe era un motiu de sanció. Precisament per això em va demanar que si no era d’estricta necessitat no fes constar el seu nom per enlloc. No hi havia problema, era el seu bat i no el seu nom el que m’havia portat fins allà. –Quans anys fa que porta un bat de beisbol sota el seient? -Doncs la veritat és que no molt, només un any. -I com és que va decidir comprar-lo? –No, ja el tenia, era d’un tiet meu que va morir ara fa uns cinc anys. –Però va decidir dur-lo al taxi. -Si, perquè durant una època, sense cap motiu en especial, sentia certa inseguretat envers als clients, tenia la percepció de que en qualsevol moment em podien atracar. –Ara lògicament es sent més segur. -Si, i tant. Però espero no haver-lo d’utilitzar mai perquè en realitat no se si en seria capaç. El bat no el vaig arribar a veure però segons em va explicar era de fusta i portava escrit el nom de Roberto Clemente i el logotip de la Little League. Era un jugador sud-americà que jugava en una famosa universitat de Nova York. I perquè un bat de beisbol i no qualsevol altre objecte? –Doncs mira, suposo que perquè el bat impressiona mes.
Després vaig contactar per telèfon amb un parell de taxistes més que anaven armats. El primer portava un esprai d’aquells que es tiren a la cara i que produeixen un efecte de picor exagerada als ulls. El segon, portava sota el seient del copilot un extintor petit que tenia una doble funció: apagar el foc en cas d’un incendi i convertir-se en una arma de ferro en cas de que algú l’intentés atracar. “És impossible que em sancionin” em va assegurar amb un to xulesc.
Portava dies buscant per Barcelona taxistes que anessin armats. N’havia trobat un que duia una navalla, altres que no duien res, un que duia un esprai i un altre que duia un extintor. Sense cap mena de dubte però, el més destacat era aquell taxista de l’Hospitalet amb la cara picada que duia un bat de beisbol d’un jugador d’una universitat de Nova York. I és que tot i que Barcelona no és Nova York aquí els lladres també actuen i molts taxistes decideixen armar-se per intentar deixar de ser una “presa fàcil” per als atracadors. Queda doncs confirmat que els taxistes no només es defensen sinó que també, molts cops, van armats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario