Merçè Rodoreda: "la fotografia que més m'agrada de mi és una en la que no se'm veu"

Nascuda el 10 d’octubre de 1908 a Girona, Mercè Rodoreda és una de les escriptores més importants de Catalunya. Amant i apassionada de les lletres, la seva obra ha sigut traduïda a 27 idiomes.

· Perquè tantes ganes d’explicar l’anècdota del crisantem robat?
No és una anècdota. És un detall que resumeix les preocupacions que tenim quan som petits.
· I quina altra cosa ressaltaria de quan era petita, de la seva infantesa? El seu avi potser?
Per descomptat. Ell fou una persona extraordinària que va influir molt en la meva personalitat. Em va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura.
· Tot un referent per a vostè, doncs. Què ens pot explicar de la seva primera obra?
És una de les innombrables (entre rialles). La vaig escriure en dos dies i no m’agradava gens però, quan Puig i Ferreter la va llegir, va quedar al·lucinat, i va decidir publicar-la.
· Tot i ser innombrable per vostè, és una de les novel·les que la van ajudar a entrar en el club dels novel·listes, no és així?
Si, és veritat. De fet fou Puig i Ferreter qui em va ajudar a entrar-hi. I jo, n’estava molt orgullosa, em passejava pel club com si fos una altesa reial.
· En les fotos que ens ha portat surt molt afavorida, de fet sembla l’altesa reial.
Si (rient de nou) estan prou bé. Però la fotografia que més m’agrada de mi és una en la que no se’m veu.
· Li agrada amagar-se, potser?
A vegades. Hi ha moments en els que busco tranquil·litat, refugiar-me en mi mateixa, i llegir, llegir molta literatura.
· I aquesta devoradora de literatura, s’amaga ara també en la seva finca del Romanyà ?
No, en absolut. Hi vaig comprar un terreny i m’hi vaig construir una casa, visc allà perquè adoro aquells paratges però viatjo molt, no hi sóc sempre al Romanyà.
· Ja ho pot ben dir, ens ha costat molt temps aconseguir que vingués. Sempre amunt i avall. I diguin,s quina és la seva obra mestra? La Plaça del Diamant potser?
Sí, potser sí. M’ho vaig passar realment bé escrivint la primera part. Em divertia molt. És curiós però, que a la Plaça del Diamant només hi havia estat una vegada, i ja feia anys.
· Un do innat per l’escriptura doncs.
No s’ho cregui pas això. Quan vaig començar a escriure me’n adonava que era incapaç d’escriure dues cartes en català. Ja sap en quin idioma se’ns educava en aquella època.