Ibarretxe es despedeix d'Ajuria Enea i abandona la política

Avanttítol: El fins ara líder del PNB portava deu anys al capdavant del govern basc.
Títol: Ibarretxe es despedeix d’Ajuria Enea i abandona la política
Subtítol 1: Patxi López és envestit nou lehendakari després de sortir elegit en primera votació amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i d’UpyD.
Subtítol 2: El líder del Partit Socialista Basc va reclamar el suport de totes les forces parlamentàries per dissenyar un nou pacte antiterrorista.

“Inicio una nova etapa en la meva vida. No serà difícil perquè els lehendakaris som iguals que la resta de la gent. Però aquí vaig començar i aquí deixo de fer política”. Amb aquestes paraules, el lehendakari més longeu de la democràcia, Juan José Ibarretxe (1999-20009) va despedir-se de la política pocs minuts abans de ser derrocat pel pacte espanyolista entre PSE i PP –a més d’UpyD-, que sumats i sense la il·legalitzada esquerra abertzale, van proclamar Patxi López Álvarez quart lehendakari des de la recuperació del govern basc.
Eren moltes les cabales que s’havien fet en els últims mesos sobre el futur del fins ahir lehendakari en funcions. Ibarretxe va fer-se gran en política passant de la grisor del gestor al carisma de qui ha rebut més cops que ningú per la defensa del seu pla sobiranista. El silenci del lehendakari només es va trencar amb un insinuant “agur” en l’últim Aberri Eguna. El seu adversari, Patxi López, va sortir elegit en primera votació amb el suport dels 39 sufragis de PSE, PP i UpyD i va afegir al botí del front espanyolista el cap del lehendakari que va desafiar Aznar i Zapatero.
López, tal i com marquen els cànons, va oferir la mà al seu principal adversari i fins i tot va fer una inusual reivindicació del seu llegat. El nou lehendakari sempre havia limitat aquests elogis a Ramón Rubial (president del preautonòmic Consell General Basc), però ahir va ampliar la llista a tots els presidents. “A tots els devem molt i amb Ibarretxe hem discutit però també ens hem entès”, va admetre.
López va posar especial èmfasi a la lluita contra ETA i les mesures anticrisi, i va subtrallar la intenció d’actuar amb diàleg obert i concens. Alternant castellà i euskera, va concretar el primer punt reclamant el suport de totes les forces parlamentàries per dissenyar un nou pacte antiterrorista d’Ajuria Enea. En clau d’autogovern, també va fer una crida al diàleg per “recuperar l’esperit de pacte” que va donar origen a l’Estatut basc per acabar de desplegar-lo.

Titulars (15/05/09)

Avanttítol: La sanció, comesa fa dos anys, té un import de 150 euros.

Títol: Una multa exemplar per no pagar el bitllet del metro.

Subtítol 1: Una noia de Correus ha vingut a casa a entregar-me la notificació.

Subtítol 2: .Quan he vist que la carta era certificada ja he sabut que no eren bones notícies.

Merçè Rodoreda: "la fotografia que més m'agrada de mi és una en la que no se'm veu"

Nascuda el 10 d’octubre de 1908 a Girona, Mercè Rodoreda és una de les escriptores més importants de Catalunya. Amant i apassionada de les lletres, la seva obra ha sigut traduïda a 27 idiomes.

· Perquè tantes ganes d’explicar l’anècdota del crisantem robat?
No és una anècdota. És un detall que resumeix les preocupacions que tenim quan som petits.
· I quina altra cosa ressaltaria de quan era petita, de la seva infantesa? El seu avi potser?
Per descomptat. Ell fou una persona extraordinària que va influir molt en la meva personalitat. Em va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura.
· Tot un referent per a vostè, doncs. Què ens pot explicar de la seva primera obra?
És una de les innombrables (entre rialles). La vaig escriure en dos dies i no m’agradava gens però, quan Puig i Ferreter la va llegir, va quedar al·lucinat, i va decidir publicar-la.
· Tot i ser innombrable per vostè, és una de les novel·les que la van ajudar a entrar en el club dels novel·listes, no és així?
Si, és veritat. De fet fou Puig i Ferreter qui em va ajudar a entrar-hi. I jo, n’estava molt orgullosa, em passejava pel club com si fos una altesa reial.
· En les fotos que ens ha portat surt molt afavorida, de fet sembla l’altesa reial.
Si (rient de nou) estan prou bé. Però la fotografia que més m’agrada de mi és una en la que no se’m veu.
· Li agrada amagar-se, potser?
A vegades. Hi ha moments en els que busco tranquil·litat, refugiar-me en mi mateixa, i llegir, llegir molta literatura.
· I aquesta devoradora de literatura, s’amaga ara també en la seva finca del Romanyà ?
No, en absolut. Hi vaig comprar un terreny i m’hi vaig construir una casa, visc allà perquè adoro aquells paratges però viatjo molt, no hi sóc sempre al Romanyà.
· Ja ho pot ben dir, ens ha costat molt temps aconseguir que vingués. Sempre amunt i avall. I diguin,s quina és la seva obra mestra? La Plaça del Diamant potser?
Sí, potser sí. M’ho vaig passar realment bé escrivint la primera part. Em divertia molt. És curiós però, que a la Plaça del Diamant només hi havia estat una vegada, i ja feia anys.
· Un do innat per l’escriptura doncs.
No s’ho cregui pas això. Quan vaig començar a escriure me’n adonava que era incapaç d’escriure dues cartes en català. Ja sap en quin idioma se’ns educava en aquella època.

Els records de Merçè Rodoreda (article)

Avanttítol: L’escriptora catalana va ser entrevistada ahir, per Joaquín Soler Serrano en el programa de la Televisió Espanyola, A Fondo.

Títol: Els records de Merçè Rodoreda.

Subtítol 1: Puig i Ferreter va publicar per primera vegada una obra seva i va introduir a l’escriptora en el club dels novel·listes.

Subtítol 2: Tot i no ser molt extensa, la seva obra ha estat traduïda en 27 idiomes.


L’entrevista, que va començar per voluntat pròpia de Rodoreda amb l’anècdota d’un crisantem robat, va girar al voltant dels records de l’escriptora catalana. Uns records que viatgen fins a al seva infància i d’on hi ressalta per sobre de tot al seu avi; un personatge que li va inculcar l’amor per les plantes i també per la lectura. Rodoreda portava un gran mocador blau i dos anells, un a cada mà, de grans dimensions. Repassava una infantesa viscuda en un context burgès quan va reconèixer, entre rialles, que tenia un veí dòcil a qui pegava quan aquest no li feia cas. La seva projecció com a escriptora la va propulsar Puig i Ferreter qui va publicar-li una de les seves primeres obres que, val a dir-ho, no agradava gens a Rodoreda i la va introduir en el club dels novel·listes on l’escriptora reconeix haver-hi passat amb molt d’orgull. Exiliada a França quan va esclatar la Guerra Civil, la novel·lista admetia que al tornar a la ciutat comtal sentia llàstima al veure-la tant esfondrada. Va tornar a Catalunya però, amb més experiència i amb més devoció que mai per la literatura i al poc temps de la seva tornada va escriure “Tardes de cine”, un petit conte que a posteriori es va convertir en la base de “La Plaça del Diamant”. Rodoreda assegura haver gaudit molt escrivint la primera part d’aquesta obra tot i que segons explica, a la Plaça del Diamant de Gràcia només hi havia estat un cop, quan era petita. A part d’aquesta obra se la coneix també per ser l’autora de: “El carrer de les Camèlies” escrita durant l’època en que va viure a Suïssa i “Mirall trencat” una obra que recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura. Cal dir que les seves obres han estat traduïdes en 27 idiomes, cosa que demostra la transcendència de la seva literatura. Aquests records llunyans, explicats de forma cronològica, van ser la manera en la que Rodoreda, va decidir que havia de desenvolupar-se l’entrevista. Soler Serrano va cedir en tot moment, i va deixar que fos l’escriptora burgesa qui portés les regnes de l’entrevista.

Titulars (7/05/09)

Avanttítol: Feia dos anys que no dedicava tantes hores seguides a una obra literària.

Títol : Dia dedicat, exclusivament, a les lectures.

Subtítol 1: Com que portava el llibre endarrerit he hagut de començar a llegir a marxes forçades.

Subtítol 2: A mida que vaig avançant, l'argument m'atrau una mica més.

Carta a un amor perdut (inspirat en la cançó "Devils&Dust" de Bruce Springsteen

Inspirat en una de les cançons del teu cantant preferit, t'escric aquestes línies negres que no són color sinó tinta:

Sóc conscient, he fracassat. Davant d’ els ulls de tot el món, davant de la lluna i també del sol, se què és haver arribat al cim per després caure com un alcohòlic sobre el terra d’un bar. De la glòria a la humiliació en poc més de dos segons. Aquesta és la meva trista però autèntica relaitat. I sí....ho sé: no tens motius per seguir confiant en mi, he perdut la teva confiança en el terra d’aquest bar davant dels ulls de tot el món, davant de la lluna i també del sol. Però s’hi ho vols, princesa, et puc acompanyar de camí cap a casa. Els nostres antics temors, els nostres antics fracassos tots els despropòsits viscuts són molt difícils d’ esborrar, igual que la pols de l’anell que portes al dit, aquell anell que mai vas voler netejar, aquell anell que un dia ens va juntà i que encara ens separa. Si ho vols però princesa, et puc acompanyar de camí a casa. L’amor només deixa ombres i vapor, però seguim endavant perquè és la nostra naturalesa. És un antic tema dels Stones, el que destrossa el grup, però si et ve de gust ballar.....t’ho estic demanant. Et demano que tonris, que tornis a néixer al meu costat o que moris, però amb mi, aprop meu. Aviat serà l’hora de tancar, el "barman" serveix ja les últimes copes i jo segueixo aquí., escrivint des de l'embriaguesa, aquesta espècie de reclam. Ja no tinc orgull ni por a caure, de nou. Potser no t’agrada el que veus, potser el que preferies ja ha marxat però no passa res, si tu ho vols, princesa, et puc acompanyar de camí cap a casa. No vui esborrar el passat, ni tornar a arribar al cim, més igual deixar-e endur per l’alcohol però siusplau, deixe’m acompanyar-te de nou, deixa’m acompanayar-te de camí cap a casa.

Salvador Dalí: "Dalí és un porc, en el bon sentit de la paraula"

Nascut l’11 de maig de 1904 a Figueres, Salvador Dalí s'ha caracteritzat sempre per ser un artista extremadament imaginatiu que manifesta una notable tendència al narcisisme i a la megalomania, l’objectiu de la qual és atraure l’atenció pública. Això ha determinat en gran mesura, la seva particular forma de ser.

- És vostè una persona que s’admira molt a sí mateixa, oi?
No. Abans m’admirava molt, però a mida que més m’admirava m’anava donant conte que era una real catàstrofe i per això ara ja no m’admiro tant.
- En la seva obra “Carta abierta a Dalí” hi apareix l’ il·lustració d’un porc. Quin significat té?
Doncs que Dalí és un porc. Un porc en el bon sentit de la paraula, és clar. Els porcs es mouen per tota mena de terres llefiscosos però com jo, mai retrocedeixen, sempre fan un pas endavant.
- A propòsit de la seva obra; vostè es considera més escriptor que pintor?
El meu pare sempre em deia que era millor escriptor que pintor; no ho sé. La veritat és que no li ho vaig negar mai.
- I la Gala? Ens consta que és un pilar fonamental en la seva vida.
Efectivament. És una musa de la que em vaig enamorar instantàniament i és la persona que va propulsar el meu prestigi mundial.
- Una passió que encara dura?
És un amor complet, intens i tan llarg que es tornarà ha consagrar de nou. Mentre la gent tendeix a divorciar-se, jo em casaré altra vegada amb la meva senyora.
- I té amics aquest Dalí apassionat de la seva dona?
No, cap amic. Tota la meva passió la dedico a l’amor que sento per la Gala.
- Curiós, si més no. Què ens pot dir del Dalí d’avui respecte el Dalí de fa uns anys; és la mateixa persona?
Sí, i tant. És la mateixa persona, però amb un avenç ideològic molt rellevant.
- Així doncs, el Dalí d’avui segueix donant tanta importància al dòlar com el Dalí d’abans?
I cada vegada més. Per a mi el dòlar, i sobretot el diner en general, és cada vegada més important El diner és la mística.
- M’ho imaginava. Ja per acabar; abans la seva pintura era surrealista, avui, diu vostè mateix que és hiperrealista. Com ho explica això?
Bé, abans el surrealisme estava de moda i la gent considerava surrealistes les meves obres. Ara però, me’n adono que no. Les meves obres formen part del hiperrealisme.
- I en aquest hiperrealisme, quina és la seva font d’inspiració?
L’hiperralisme americà, sense cap mena de dubte.