Reportatge final: Taxistes Armats

Avanttítol: Els taxistes de Barcelona planten cara als atracadors

TAXISTES ARMATS

S1: Molts prenen mesures de seguretat per deixar de ser una “pressa fàcil” pels lladres.

S2: Navalles, membranes que separen els seients i un bat de beisbol són alguns dels mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes

El passat 11 d’abril, un taxista equatorià va ser assassinat a trets en un barri de Nova York per un lladre que es va embutxacar poc més de 300 dòlars. El cas més semblant a Barcelona, és el d’un taxista de 39 anys que va perdre un ull després de ser agredit, amb un tornavís, per dos atracadors. Tot i que Barcelona no és Nova York, aquí també es produeixen atracaments que, a més petita escala, obliguen als taxistes a defensar-se i en ocasions ha anar armats.
Amb el pretext de saber quins són els mecanismes de defensa que utilitzen els taxistes de Barcelona, m’entrevisto amb Víctor Sánchez, un taxista de 48 anys que ja en porta vint-i-dos fent de xofer. Asseguts als menjador de casa seva, una sala de poc més de vint metres quadrats carregada de quadres firmats per un tal Ferret, li pregunto per l’ intent d’atracament que va patir fa unes setmanes. –Era un noi jove, estava nerviós i va acabar fugint -m’assegura amb un to de veu sec, com volent treure-li importància al tema. –Fa servir algun tipus de mecanisme per defensar-se dels lladres? – Ara sí, després de l’experiència amb aquell noi vaig decidir comprar-me una navalla suïssa, d’aquelles que serveixen per tot. –Un navalla. Vol dir que li cal? –Espero que no, espero no necessitar-la mai però, millor està preparat.
Convençut de que en Víctor és només un dels molts taxistes que van armats a Barcelona, em dirigeixo a un bar del carrer Pujades on m’han assegurat que a mitja tarda s’hi reuneix un grup de taxistes que paren a fer un cafè i a xerrar de futbol.
Després d’introduir-me en la conversa, contrariant a un dels taxistes que vaticinava un fitxatge mediàtic del Barça de cara a la propera temporada, el convido a un cigarro i mentre se’l encén entro directament en matèria. – Jo porto una membrana de plàstic que separa els seients del davant amb els dels darrera. –Es sent més segur així? –Si, és clar, és una barrera entre els clients i la caixa on hi guardo els diners. És la mateixa membrana que porten els Mossos d’ Esquadra. Aquest senyor portava un mecanisme de seguretat però no anava armat, no formava part d’aquest col·lectiu de taxistes que duen armes per a si s’han d’encarar amb els lladres.
L’endemà em dirigeixo cap a una parada de taxis de l’Eixample esquerre on m’hi espera la Montse, una dona de cinquanta anys que porta dos anys i mig fent de taxista degut a una malaltia que li van diagnosticar al seu marit i que el va obligar de deixar la professió. El fet de ser relativament nova en la professió i sobretot, el fet de ser dona, la converteixen en una presa encara més fàcil per als lladres. La trobo recolzada al capó del cotxe, un Seat Toledo no massa antic, intentant resoldre els mots encreuats d’un diari. Vesteix amb una brusa florejada i uns texans molt amples. –Com prova la professió? –li pregunto amb un somriure mig obligat. –Bé, em cansa haver d’anar asseguda tot el dia, però no em puc queixar. –Imagino que al ser dona, deu portar algun mecanisme de defensa per evitar que l’atraquin –l’insinuo sense voler fer-li creure que la fragilitat femenina a la que em referia era un retret. – No, no porto cap mecanisme ni tampoc vaig armada. No m’agraden les armes a mi.- I com reaccionaria vostè davant d’un intent de robatori? –Doncs com tots, premeria el botó vermell que hi ha al costat de la ràdio i esperaria a que algun company m’ajudés. I si no arribessin a temps? –li pregunto esperant arrancar quelcom interessant mentre em mira amb cara d’avorriment. -Doncs no ho sé però armes no en porto ni en portaré. El meu mecanisme de defensa són els consells del meu marit que va ser taxista durant vint-i-tres anys i sap perfectament com va la cosa.- Hi ha algun d’aquests consells que vulgui remarcar? – Bé, ell sempre em diu que em comenci a preocupar si entra alguna persona sola al taxi i en comptes d’asseure’s darrera el seient del copilot s’asseu darrera el meu seient. Interessant, la persona, que tenia menys qualitats físiques per defensar-se no ho utilitzava cap mecanisme i emprava només els consells del seu marit. En aquell moment, un company de la Montse que va notar el meu interès per als taxistes armats em va passar el contacte d’un conductor que duia un bat de beisbol sota el seient. Un taxista amb un bat de beisbol era el meu plat estrella. Aquell mateix vespre el vaig anar a trobar en un parc de l’Hospitalet. Queien les últimes clarianes del dia i es respirava gran humitat. Ell m’esperava assegut en un banc, donant de menjar als coloms. Es va aixecar per saludar-me i em va estrènyer fort la mà. No tenia res a veure amb el prototip de taxista que havia creat en el meu imaginari mental. Era un home alt i prim i tenia la cara picada. Parlava un català millor que el meu i no parava de fer broma. Asseguts en aquell mateix banc vam començar l’entrevista. Ell sabia perquè havia vingut i també que dur un bat de beisbol al cotxe era un motiu de sanció. Precisament per això em va demanar que si no era d’estricta necessitat no fes constar el seu nom per enlloc. No hi havia problema, era el seu bat i no el seu nom el que m’havia portat fins allà. –Quans anys fa que porta un bat de beisbol sota el seient? -Doncs la veritat és que no molt, només un any. -I com és que va decidir comprar-lo? –No, ja el tenia, era d’un tiet meu que va morir ara fa uns cinc anys. –Però va decidir dur-lo al taxi. -Si, perquè durant una època, sense cap motiu en especial, sentia certa inseguretat envers als clients, tenia la percepció de que en qualsevol moment em podien atracar. –Ara lògicament es sent més segur. -Si, i tant. Però espero no haver-lo d’utilitzar mai perquè en realitat no se si en seria capaç. El bat no el vaig arribar a veure però segons em va explicar era de fusta i portava escrit el nom de Roberto Clemente i el logotip de la Little League. Era un jugador sud-americà que jugava en una famosa universitat de Nova York. I perquè un bat de beisbol i no qualsevol altre objecte? –Doncs mira, suposo que perquè el bat impressiona mes.
Després vaig contactar per telèfon amb un parell de taxistes més que anaven armats. El primer portava un esprai d’aquells que es tiren a la cara i que produeixen un efecte de picor exagerada als ulls. El segon, portava sota el seient del copilot un extintor petit que tenia una doble funció: apagar el foc en cas d’un incendi i convertir-se en una arma de ferro en cas de que algú l’intentés atracar. “És impossible que em sancionin” em va assegurar amb un to xulesc.
Portava dies buscant per Barcelona taxistes que anessin armats. N’havia trobat un que duia una navalla, altres que no duien res, un que duia un esprai i un altre que duia un extintor. Sense cap mena de dubte però, el més destacat era aquell taxista de l’Hospitalet amb la cara picada que duia un bat de beisbol d’un jugador d’una universitat de Nova York. I és que tot i que Barcelona no és Nova York aquí els lladres també actuen i molts taxistes decideixen armar-se per intentar deixar de ser una “presa fàcil” per als atracadors. Queda doncs confirmat que els taxistes no només es defensen sinó que també, molts cops, van armats.

Les cites d' Incerta Glòria

1_ “De vegades m’assec al peu d’una olivera i m’hi estic tan quiet que els corbs vénen a posar-se a terra a poques passes com si jo no hi fos. N’hi ha a centenars; i em fan companyia”. (pàgina 45)
Aquesta cita forma part de les primeres impressions d’en Lluís durant la seva estància a Olivel. Reflecteix la solitud, un dels temes principals de l’obra i ve a explicar que l’única companyia d’en Lluís al poble d’ Olivel és la olivera a la que s’asseu a reposar després de fer llargues caminades i també la presència dels corbs, una companyia insòlita, pròpia dels difunts. Sol i perdut, així és com passa els primers dies en Lluís, en aquest poble d’Aragó.
2_ “Les mans em tremolaven; devia estar ridiculíssim. Si almenys, com l’altre dia, sabés trobar-li una úlcera viva per fer-li perdre aquella irritant serenitat...Jo veia com als meus peus s’anava obrint aquell abisme de ridícul que s’interposa entre un home frenètic de passió i una dona glacial; veia l’abisme i he fet pas: m’he trobat de genollons davant d’ ella”. (pàgina 134)
Aquesta cita fa referència a la primera part de l’obra. En Lluís s’està enamorant sense voler adonar-se’n de la marquesa més poderosa d’Olivel. La distància que el separa de la Trini i segurament també, la falta de companyia fan que comenci a sentir-se atret per aquesta dona que és viuda i té fills. La cita explica que en Lluís, sense adonar-se’n es comporta davant de la senyora amb un neguit i un nerviosisme propi d’un adolescent enamorat. De cop, sense adonar-se’n es troba de “genollons” davant seu. Una clara mostra d’intencions que mostra els sentiments d’en Lluís i que al mateix temps dibuixa al lector un perfil de la marquesa d’Olivel.
3_“La beata, per exemple; és clar, vostè no sap de què li parlo, La beata té uns costums, com li diré, poc recomanables. ¿ I vol creure que hi ha moments d’exasperació en què envejo el mascle devorat? Almenys va conèixer el seu instant de glòria, incerta tant com vulgui. Un instant, ¡però de quina durada! ¡Envejable! ¿Per què viure més? Un instant així val l’eternitat”. (pàgina 189)
Aquesta cita, més enllà de donar-li sentit al títol de l’obra, mostra com en Lluís sembla no haver trobat els elements necessaris per ser feliç. Enviat a Olivel de forma obligada, el protagonista de la primera part d’Incerta Glòria no ha tingut encara un sol instant que li hagi merescut la glòria. Un reclam i alhora una declaració d’intencions: si aconsegueixes el teu instant de glòria, totes les altres coses esdevenen en segon lloc. Un instant de glòria que, per curt que sigui, sembla que duri molt i ja et serveix per morir tranquil. En Lluís, clarament, encara no ha trobat aquest instant, un instant d’incerta glòria.
4_“Era al principi de les nostres relacions, en aquells primers mesos que ara em semblen un somni”. (pàgina 269)
La guerra i també la separació física amb en Lluís, condicionen la vida de la Trini. De forma gradual i progressiva, el seu estimat va deixant d’escriure-li cartes i quan ho fa, reflecteix certa falta d’atenció, de romanticisme. La Trini es va desesperant poc a poc, i com que es troba sola a Barcelona on només té la companyia del seu fill, que passa la majoria del dia a l’escola, escriu cartes a en Soleràs explicant-li les seves penes esperant ser compresa. Aquesta cita remet un record de la Trini a través del temps i de l’espai. Recorda com si d’un somni es tractés, moments anteriors a la guerra, on tenia en Lluís al seu costat i on res la feia patir. Ara en Lluís és lluny i té a la Trini descuidada. Aquesta cita transmet també que, per la Trini, la situació de guerra és real, mentre que tot el que ha viscut amb en Lluís prèviament al conflicte, és ara un somni.
5_“De vegades em dic que si m’hagués batejat el vell jesuïta de les golfes de l’Arc del Teatre qui sap si hauria sentit altra vegada una emoció tan trasbalsadora com aquella; ¿mai més, mai més no l’he tornada a sentir- sé que no la sentiré mai més!” (pàgina 309)
Aquesta cita té diverses connotacions. En primer lloc fa referència a un dels temes que tracta amb més insistència Joan Sales: la religió. En segon lloc transmet el sentiment de la Trini, que no dubta en afirmar que el que ha sentit pel Lluís no ho tornarà a sentir mai més per ningú. La cita amaga la decepció de la Trini i ve a ser una manera de dir que l’emoció que va sentir quan el Lluís li va fer aquell primer petó és una emoció que només hauria pogut sentir si hagués tingut fe en Déu i hagués sigut una devota de la religió. Ella però, només creia en en Lluís.
6_“La seva carta és molt afectuosa, cosa que atribueixo a la teva influència. Tu en tens molta damunt seu”. (pàgina 327)
Aquesta cita, que forma part d’una de les moltes cartes que la Trini li escriu a en Soleràs reflecteix la innocència de la Trini. Ella està segura que en Soleràs influeix perquè en Lluís li escrigui cartes però la realitat, tal i com és apreciada pel lector, mostra que en Soleràs està jugant un paper brut. Tracta de consolar a la Trini amb l’objectiu d’aplanar el terreny per a posteriori declarar-s’hi i intentar-li fer veure que allò que en Lluís no l’hi està donant, ell si que li pot donar. Així doncs aquesta cita mostra de forma clara, d’una banda la concepció que té la Trini d’en Soleràs i d’altra banda com en Soleràs aconsegueix manipular i portar al seu terreny els pensaments d’un Trini molt innocent.
7_“¿Quina sort de no estar lligada amb en Lluís per sempre! ¿Podia estimar-lo més que no l’he estimat? Quin home lamentable, que no sap pagar amor amb amor; ¿podia jo necessitar-lo a ell més que no l’he necessitat, donar-li més que no li he donat?” (pàgina 345)
Aquesta cita és una mostra de la ràbia que conté la Trini. Reflecteix la sensació d’impotència que sent i assegura tenir sort per de no estar lligada a en Lluís, quan des d’un principi aquest lligam és l’única cosa que li dóna força per afrontar, amb solemnitat la dura reraguarda que viu a Barcelona. Al mateix temps però, reconeix que el sentiment que ha tingut, i encara té vers en Lluís és un sentiment fort, incontrolable i es pregunta, de forma retòrica si no l’ha estimat o necessitat amb totes les seves forces. És la indignació d’una dona que ho ha donat tot per la persona que més ha estimat i que ara es sent traïda.
8_“Un amor fet de confiança i de repòs, un amor de germà i germana, ¿és possible?” (pàgina 347)
Després de que en Soleràs li proposés a la Trini d’ajuntar-se i compartir-ho tot com a parella, ella es pregunta si és possible compartir la vida amb algú a qui estimes com un germà i no com a una parella. És una mostra més de la fragilitat de la Trini, una dona que es planteja la possibilitat de compartir la seva vida amb un amic. Al mateix temps pensa, o fa veure que pensa, que en Soleràs sent el mateix tipus d’estimació cap a ella, però no. La sensació que percep el lector és que des del moment en què en Soleràs li explica a la Trini l’aventura d’en Lluís amb la marquesa d’Olivell i que comença a intercanviar cartes de forma constant amb la Trini, ell ja n’està ben be enamorat.
9_“Afiguri’s, Lluís, fins a quin punt sóc sensible que no puc mirar la lluna plena sense sentir ganes de plorar”. (pàgina 451)
Aquesta cita pertanyent ja a la tercera part de l’obra. És una frase que la senyora Puig li diu a en Lluís. Una cita poètica, i metafòrica que no només transmet la sensibilitat de la senyora Puig sinó que amaga el missatge de que aquesta sensibilitat, en Lluís no la té. Potser és la sensibilitat que li ha faltat amb la Trini, o la que li manca amb tothom però el fet és que mostra una contraposició de personalitat entre la senyora Puig i en Lluís.
10_“Bombes i granades deixaven de caure damunt nostre d’una manera quasi sobtada. Era aquell silenci que precedeix l’aparició de la infanteria enemiga a l’assalt; calia aprofitar aquella pausa per recollir els ferits”. (pàgina 529)
Aquesta cita, pronuciada per en Cruells, i pertanyent a la tercera i última part de l’obra de Sales, és una de les descripcions més rellevants de tot el llibre. Escenifica un dels moments més durs de la guerra, en el que les bombes deixen de caure durant uns segons i només hi ha temps per recollir als ferits. És la mostra de les conseqüències morals i físiques d’una guerra, atès que una vegada recollits els ferits, les bombes tornaran i la violència persistirà. Una descripció que mostra la duresa d’estar en la primera línia de foc en un conflicte bèl·lic.

Viatge al setge de Leningrad

“L’agulla daurada” és una obra que relata un viatge a través del temps i de l’espai. Montserrat Roig (autora del text) viatja a l’URSS l’any 1980 amb el pretext de fer un llibre sobre el setge de Leningrad (San Petersburg) durant l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial. Narrada en primera persona i escrita en forma de dietari, l’obra explica les vivències de l’escriptora catalana a l’antiga Unió Soviètica.
Un país nou amb una cultura diferent a la qual no és gens fàcil adaptar-s’hi. Al principi Roig divaga sense solidesa pels freds paisatges de Rússia, buscant entendre l’espai en què va succeir el terrible bloqueig, ofuscada en el seu paquet de Winston i en el vodka que el seu primer guia, Nikolai, l’obliga a prendre’s d’una sola glopada. A mida que van passant els dies i l’ hivern es difumina per donar entrada a la primavera, la protagonista fa els seus primers passos en ferm en territori rus i aconsegueix entrevistar-se amb personatges que, en menor o major mesura, li proporcionen informació sobre aquest esdeveniment històric que va matar de gana i de fred a prop de dos milions de persones.
Aquells carrers grisos i emboirats de Leningrad anaven convertint-se poc a poc en un sòl excepcional, carregat de tradicions i història. Ja amb l’ajuda del nou intèrpret, en Valeri, Roig narra els inicis de Sant Petersburg, històries de l’antiga ciutat, dels seus fundadors i dels personatges que van ser més rellevants com per exemple el poeta Puixkin o el tsar Pere I. En l’últim terç de l’obra, la gran majoria de les pàgines estan dedicades a les experiències humanes de testimonis que expliquen a Roig la crueltat i el terror que van viure durant el setge com l’Alexandra Koss, una noia que es va quedar mig cega com a conseqüència de la desnutrició durant el bloqueig. Les entrevistes amb els supervivents, així com les transformacions de la cuitat de Sant Petersburg amb el pas del temps, donen força a aquesta crònica personal. Aquests exemples de testimonis són la prova veraç d’aquella tortura massiva i exemplifiquen les conseqüències d’aquell setge que va començar el setembre de 1941 i que va durar prop de nou-cents dies.
Les sensacions de Roig i les seves vivències personals, com per exemple la relació amb el seu primer guia Nikolai, són aportacions que per si soles estan buides de contingut però que conformen els elements que acaben de donar forma a aquesta història. La història d’un viatge a través del temps i de l’espai, que vol explicar un dels esdeveniments més terrorífics del segle XX.

Zapatero associa l'avortament de les adolescents a una "decisió íntima"

Avanttítol: El cap del executiu espanyol havia comparegut davant de la premsa amb el President dominicà per tractar temes de cooperació.
Títol: Zapatero associa l’avortament de les adolescents a una “decisió íntima”.
Subtítol 1: La nova llei està inspirada en els experts i en la majoria de les legislacions europees.
Subtítol 2: El President del Govern assegura que la majoria de les dones seguiran consultant als pares, amics, germans o qui més els convingui.

“Fem cas dels experts i tinguem confiança en les nostres joves, en les nostres dones. No privem ni interferim en la decisió íntima i lliure de la dona, que és la que té una responsabilitat per tota la vida d’assumir l’embaràs”. Així va defensar ahir, el President del Govern, el dret de l ‘adolescent de 16 i 17 anys a avortar sense veure’s obligada a demanar autorització als seus pares. Rodríguez Zapatero que s’havia presentat davant la premsa en companyia del president de la República Dominicana per tractar temes de cooperació, va acabar recitant un dels paràgrafs de la nova llei d’interrupció de l’embaràs. Quan un periodista que cobria la seva trobada amb el president dominicà, va preguntar-li al president espanyol sobre la polèmica d’aquesta nova llei, aquest va recolzar la norma, perquè “és una opció de confiança en les dones”. Inspirat en la tesis dels experts i de la majoria de legislacions europees, Zapatero va assegurar que el cas de la jove que opti per no informar als pares de l’avortament serà “una situació excepcional” ja que la majoria de les dones parlaran amb els pares, amics, germans, o amb qui creguin convenient. Al mateix temps Zapatero va defensar una de les parts més delicades de la llei: “Una adolescent de 16 o 17 anys pot trobar-se en la situació de que si comunica als seus pares una decisió d’aquesta naturalesa, aquests tinguin una interferència determinant en la seva decisió”. Fins ara, les persones de 16 i 17 anys necessiten el permís patern només per sotmetre’s a tres pràctiques clíniques: l’ interrupció de l’embaràs, els assajos clínics i la reproducció assistida. En la legislació espanyola totes les altres accions sanitàries depenen exclusivament de la decisió del jove o la jove, que teòricament, no necessiten el consentiment dels seus pares.

Bibiana Aído diu que un embrió de 13 setmanes no és un ésser humà

Avanttítol: La polèmica sorgeix durant una entrevista que Cadena Ser li va fer ahir a la ministra.
Títol: Bibiana Aído diu que un embrió de 13 setmanes no és un ésser humà
Subtítol 1: El Col·legi de Metges de Barcelona desacredita aquesta afirmació al·legant que l’executiva espanyola “no té autoritat científica” per realitzar-la.
Subtítol 2: La ministra d’Igualtat assegura que no és una opinió personal i que es basa en un manifest científic.


En una entrevista radiofònica la ministra d’Igualtat Bibiana Aído, va contestar a un oient que volia saber si per ella un embrió de 13 setmanes era un ésser viu que: “Un embrió de 13 setmanes és un ésser viu però no podem dir que sigui un ésser humà perquè no té cap base científica”. Davant d’aquesta afirmació el Col·legi de Metges de Barcelona va dir que Aído “no és una autoritat científica, ni bioètica, ni religiosa” per dir què és un ésser humà i què no ho és.
Hores després de la seva intervenció a la Cadena Ser, la ministra va argumentar que la frase no era una opinió seva sinó una afirmació basada en un manifest científic. El manifest que va citar ahir Aído afirma que “el moment en el que es pot considerar humà un ésser no pot establir-se mitjançant criteris científics; el coneixement científic pot clarificar característiques funcionals determinades, però no pot afirmar o negar si aquestes característiques confereixen a l’embrió la condició d’ésser humà”.
A última hora de la tarda, Aído va voler sortir del “debat dels conceptes” i es va voler centrar en la defensa de la vida abans del naixement assegurant que: “ La vida prenatal és un bé jurídic que s’ha de protegir” i que “ aquest avantprojecte de llei (referint-se a la nova llei d’avortament) garanteix la citada protecció”.

Titulars (22/05/09)

Avanttítol: És la cinquena vegada, en cent deu anys d'història, que el Barça aconsegueix jugar la final de la Lliga de Campions.

Títol: Sense opcions d'anar a Roma

Subtítol 1: He esgotat totes les possiblitats que tenia per poder veure en directe el Barça- Manchester.

Subtítol 2: La meva mare m'intenta tranquilitzar assegurant-me que guanyaran els anglesos.

Incerta Glòria: guerra i amor per avorrir

Incerta Glòria, guanyadora del premi Joanot Martorell l’any 1955, és una novel·la escrita per Joan Sales, que ens parla de la Guerra Civil . L’obra però, no només avarca el període entre 1936 i 1939 sinó que també projecta una mirada crítica als anys anteriors i posteriors al conflicte. La novel·la està dividida en tres parts: en la primera, en Lluís (noi de casa bona) escriu al seu germà des del Front d’Aragó explicant-li la crua realitat de la guerra. En la segona part, la Trini (d’ideologia anarquista) escriu a en Soleràs (amic seu de l’ infància i company de front del Lluís) sobre els efectes que està causant la guerra a la ciutat de Barcelona. En la tercera part en Cruells, sacerdot d’ofici, narra la caiguda del Front d’Aragó i la posterior derrota republicana. Val a dir, que aquesta tercera part està més enfocada en l‘ època de la postguerra.
Més enllà d’aquest conflicte històric, Incerta Glòria parla d’amor, joventut i també de religió; temes generals que són tractats a partir de petites anècdotes. L’amor, e naquesta obra, està centrat en dues dones: la Trini i la Carlana. La primera, és la parella d’en Lluís, una noia fidel que espera la tornada del seu estimat per jurar-li amor etern. La segona és una descendent de grans terratinents d’Olivell (municipi on és destinat en Lluís) que és descrita com una autèntica musa. Tots els personatges en general es caracteritzen per la seva autenticitat i evolució i exemplifiquen històries humanes pròpies d’un conflicte d’aquestes magnituds. En ocasions però, aquestes històries humanes són massa reiteratives i emfatitzen en excés aspectes que no són del tot rellevants. N'és un clar exemple les anècdotes que la Trini li recorda (per carta) a en Soleràs de quan feien coses junts. Aquestes successives reiteracions fan que aquesta obra, que precedeix a El Vent de la nit, tingui una extensió desproporcionada. Està narrada de forma cronològica i no esdevé complicat seguir la trama però en ocasions els detalls minuciosos i desmesurats li donen un punt de feixuguesa del tot innecessari. Per exemple quan en Lluís descriu l'arbre d'Olivell en el que sempre reposa i acaban donant detalls fins i tot de l'espesor dels núvols.
A mode de comparativa, el podem diferenciar de l’obra Si això és un home, de Primo Levi. Un llibre que explica, sota la veu d’un testimoni, les misèries humanes viscudes durant l’Holocaust i que detalla de forma extraordinària i esfereïdora les vivències de les víctimes. Les seves descripcions són més directes i concises i sedueixen al lector sense donar-li temps a escapolir-se de la trama.. En canvi a Incerta Glòria l'argument té més força i està més elaborat però acaba avorrint al lector per extensió i reiteració.