Alderulls a Chatellerault per la visita de Sarkozy

Avanttítol: El president francès tenia planejat aquest viatge oficial des de l’any passat

Títol: Alderulls a Chatellerault per la visita de Sarkozy

Subtítol 1: Les forçes de l’ordre tiren gas lacrimògen per diversificar la multitud.

Subtítol 2: Milers d’assalariats, estudiants i espontànis han participat a la manifestació

Prop de 7000 persones, segons han informat les organitzacions, s’han manifestat aquest matí a la ciutat francesa de Chatellerault per reivindicar els desacords del poble amb la política de Nicolas Sarkozy. Vinguts de tots els sectors laborals, i especialment dels sectors més afectats per la crisi, els manifestants s’han reunit prèviament a un barri de la ciutat i des d’allà s’han dirigit caminant al parc de les exposicions de Chillou, on Nicolas Sarkozy havia de presidir una taula rodona per debatre les mesures que el seu equip ha près per afrontar la crisi.
Els manifestants han sigut bolquejats a l’entrada del parc per les forçes de l’ordre, i han començat a tirar ous contra la policia. Inicialment no hi ha hagut resposta per part de la seguretat estatal però en vistes que els manifestants no cedien i l’aglomeració de gent augmentava de forma progressiva, la gendarmeria francesa ha respòs els atacs dels manifestants amb el llançamanet de gas lacrimògen i la multitud s’ha acabat diversificant. El cap de la policia francesa ha assegurat en una roda de premsa posterior a la manifestació que no els ha quedat altra opció que fer servir gas lacrimògen i ha justificat l’actuació com a mesura per evitar un devassall humà.
A la manifestació hi han assistit milers d’assalariats, estudiants i espontànis que han recriminat (amb pancartes) a Sarkozy l’amenaça d’una possible congelació de sous al més d’abril. D’altra banda la direcció de la policia ha assegurat que només hi havia entre 1500 i 2000 manifestants.

Els manifestants anti-Bolònia driblen a les forçes de seguretat

No eren encara les sis de la tarda i els furgons de la policia estatal ja començaven a ocupar les vies més concorregudes del centre de Barcelona. Tenia la sensació que eren les hores prèvies a un partit de futbol d’alt risc en el que s’espera la presència de milers de seguidors radicals. La realitat però, era bastant diferent. Milers d’estudiants i professors amb poques ganes de treballar tenien de nou una cita contra Bolònia. Aquesta vegada però, la cita era també contra la repressió policial, una repressió que, val a dir-ho, els mateixos manifestants havien provocat en el desallotjament del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona el passat 18 de març. Potser per això es vaticinava un vespre de tensions i confrontacions entre les forçes de seguretat i els manifestans. Hi ha moltes maneres de reivindicar-se en favor o en contra d’alguna cosa sense necessitat de transgredir els límits de la llei. Desafiar a la policia és provocar i això és el que precisament esperaven rebre els anti disturbis; una provocació. Contra tot pronòstic però, i alegant un esperit pacifista, els manifestants van decidir que en aquesta ocasió la reivindicació adoptaria un tarannà exclusivament ideològic. Amb aquest pretext i sabent que baixar per les Rambles en direcció Plaça Sant Jaume esdevindria en un enfrontament amb la policia, els integrants d’aquesta manifestació que s’havia etiquetat previament d’alt risc, van decidir driblar a les forçes de seguretat i canviar el plantejament inicial. Així doncs van allunyar-se del centre de la ciutat i van enfilar camí cap a l’Eixample. És, sota el meu punt de vista, una alternativa lícita i factible per evitar un cos a cos amb la policia i una forma vàlida de demostrar que, més enllà dels anteriors conflictes, el seu afany és promoure una desacord amb l’aplicació d’un pla que, segons els manifestants, no beneficia en absolut a uns estudiants que busquen fórmules per compaginar estudis i feina.

Un cigarret d'embullar i un bon adjectiu

Avanttítol: El programa A Fondo entrevista a l’escriptor català que compleix 80 anys

Títol: Un cigarret d’embullar i un bon adjectiu

Subtítol 1: Josep Pla rep el premi Honoris Causa coincidint amb el seu aniversari

Subtítol 2: “Catalunya és immensament rica i grollera”

Amb motiu del seu 80è aniversari, el programa A Fondo entrevista a Josep Pla, el prosista català més emblemàtic de la literatura catalana contemporània. Nascut el 8 de març de 1897 a Palafrugell, la seva aportació en la literatura ha sigut essencial per a la modernització de la llengua catalana i la divulgació dels costums i tradicions locals. L’avalen gairebé 30000 pàgines escrites sota un criteri que avui, ha esdevingut referència literària en molts indrets del món. “La clan és posar l’adjectiu adequat darrera de cada substantiu” afirma Pla durant l’entrevista. Un cigarret d’embullar i un bon adjectiu, són els únics elements que sembla necessitar aquest patriarca de les lletres catalanes per elaborar els seus escrits. Assegura, en aquest mateix context, que la literatura es redueix a trobar l’adjectiu tot i que en rares ocasions es troba l’adjectiu necessari. Potser per això, Pla ha dedicat tota la seva vida ha escriure i no ha tingut temps ni per enamorar-se d’una altra cosa que no sigui un paisatge. La seva impecable obra literària, s’ha vist recompensada de nou amb l’obtenció del premi Honoris Causa, un nou guardó que li arriba als 80 anys i que suma a la seva particular galeria on hi figuren entre d’altres el Premi Joanot Martorell de novel·la concedit l’any 1951, el Premi Lletra d’Or per la seva obra Barcelona o el Premi de la Crítica de narrativa catalana que va rebre en època de Transició. La singularitat i l’escepticisme amb què es caracteritza Pla l’han dut a posicionar-se com a un escriptor pioner a nivell internacional digne ambaixador de Catalunya, la seva terra. La rellevància i el prestigi que va anar adoptant Pla va arribar al seu punt àlgid quan el president Josep Tarradellas li va posar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
En el transcurs de l’entrevista, Pla es refereix a Catalunya com a exemple de democràcia, una democràcia -segons explica- infinitament superior a la d’Anglaterra, Alemanya i Itàlia. Al·lega també que a Catalunya la democràcia és total ja que no existeix l’aristocràcia i l’església mai hi diu res. “Catalunya és immensament rica i grollera” li diu Pla a l’entrevistador amb un mig somriure que l’acompanya al llarg de tot el programa i un accent català que ni pot, ni vol reprimir. La seva experiència professional, que avarca diversos gèneres periodístics, i els transcendentals esdeveniments que ha cobert com la marxa de Roma, (l’únic periodista d’Espanya present) el postulen com a un dels més grans periodistes del segle XX, una època, cal recordar-ho, políticament molt complicada per exercir aquesta professió. Tot i així, ell assegura, cigarret en boca i amb una gesticulació de mans molt notòria, que no és més que un xerraire. La modèstia i humilitat d’aquest burgés que no exerceix com a tal, és de ben segur una de les claus del seu èxit. Èxit assolit per altra banda en bona part a una adjectivació, encara avui sense precedents.

Titulars (26/03/09)

Avanttítol: Normalment dormo profundament i se’m enganxen els llençols

Títol: Insomni injustificat

Subtítol 1: Aquesta nit no he pogut conciliar el son tot i que estava molt cansat

Subtítol 2: Quan ha sonat el despertador ja m’havia dutxat i havia esmorzat

Titulars (23/03/09)

Avanttítol: L’empresa planeja estratègies alternatives per atraure a nous targets.

Títol: Un dia avorrit a la feina.

Subtítol 1: La crisi i la falta de clients fan que les hores passin lentament.

Subtítol 2: La directora preveu que aquesta situació duri unes quantes setmanes més.

Mirar als ulls d'un mafiós i veure la mort

Hauria sigut entusiasmant, iniciar aquest escrit parlant de l’heroisme de Joan Queralt, un periodista d’investigació que segueix els passos de la Màfia siciliana, des de principis dels noranta. El seu discurs però, farcit d’estadístiques i dades històriques, em condueix a fer una reflexió centrada en les compensacions i gratificacions que pot obtenir un periodista d’investigació. Aquesta reflexió, té el seu antecedent en una frase que esmenta Queralt al principi del seu discurs i que acaba esdevenint fil conductor de la conferència. Compensa, jugar-se la vida senyor Queralt? La vostra atenció és la meva compensació –respon ell al finalitzar l’acte, amb gran seguretat. Tonteries. Transformo aquesta seguretat en escepticisme quan, als pocs segons, assimilo aquestes paraules. Per una banda, durant el discurs assegura que: “l’objectiu no és obtenir una compensació sinó entendre la professió del periodisme com a instrument de la veritat”. D’altra banda, no deixa d’esmentar, una i una altra vegada, fins arribar a avorrir-me, que “el crim organitzat és una amenaça per la salut de les democràcies”. Ja ho sap això la gent, em deia jo mateix per dintre mentre observava els seus cabells canosos, possible conseqüència d’una tensió desmesurada i un patiment constant que ara, tracta de justificar. Ningú l’ ha obligat a indagar en les profunditats de la Cosa Nostra, crec jo. Resulta que la Màfia és la primera empresa italiana en facturació, que l’estabilització de la seva estructura té sovint, vinculacions polítiques i resulta també, que les Màfies són actives internacionalment no només en drogues sinó també en immigració, falsificació de moneda i en tot un ampli ventall d’activitats gens recomanables per a la resta dels mortals. No és veritat que l’autonomia i independència del periodisme d’investigació converteix al periodista en un individu fràgil? I és menys veritat que la història d’assassinats de la Cosa Nostra és gairebé més extensa que la història de la pròpia Sicília? No ho entenc. Quina compensació pot haver-hi, per algú que reconeix haver mirat als ulls d’un “Capo Màfia” i haver vist la mort? Trobo que tot plegat té un preu massa alt i que les possibles compensacions, que en cap moment etiqueto d’inexistents, no han sigut exposades en aquesta conferència, doncs la meva atenció es deu a l’educació, al respecte i també, val a dir-ho, a l’admiració per una feina que requereix molta valentia. Ha vostè l’hi compensa això? No m’ho crec. Torni-m’ho a explicar, sisplau.

Titulars (22/03/09)

Avanttítol: La mala notícia de la vetllada és la lesió de dos jugadors.

Títol: Una tarda inèdita al Camp Nou per començar bé la setmana

Subtítol1: El Barça guanya 6-0 al Màlaga i fa vibrar als espectadors amb un gran futbol.

Subtítol 2: L’equip de Guardiola està molt a prop d’aconseguir el títol de Lliga.

Els breus

Noticia de “El Periódico” (edició digital) del 19/03/09
Titular de la noticia: El juez envia a prisión al activista de Barcelona que estafó casi medio millón de euros a 39 bancos

Breu 1: A la Model, l’activista que va estafar als bancs gairabé mig milió d’euros.
Enric Duran, l'activisita antisistema que va estafar gairabé mig milió d'euros a 39 bancs, ha ingressat a la Model. Segons explica, va enganyar a les entitats bancàries com a signe de protesta contra el sistema financer mundial. Duran va ser detingut dimarts, a la seu central de la Universitat de Barcelona, on recolzava als estudiants anti-Bolònia, la nit abans del desallotjament de l'edifici.
Breu 2: Un estafador relata el seu frau en un mitjà de comunicació.
Enric Duran, ha passat avui a disposició judicial després de que el darrer mes de setembre els Mossos d’Esquadra de Barcelona presentessin un atestat contra ell, arran de la distribució de la publicació Crisi, on l’estafador explicava com va enganyar als bancs mitjançant crèdits personals i una empresa fictícia. El jove, que ha reconegut haver enganyat a les entitats bancàries, ha declarat davant del jutge que els prop de 500000 euros que va obtindre, els va destinar a un parell de publicacions antisistema i a diversos moviments socials.
Breu 3: Múltiples denuncies per l’estafador Enric Duran
Una vintena de bancs a les que l’activista Enric Duran va estafar, l’han denunciat al jutjat, mentre que les altres entitats bancàries han optat per denunciar-lo per la via civil L’activista català però, ha decidit no exercir el seu dret a la defensa en els processos civils per els deutes que acumula. El seu advocat ha insistit que Duran no ha declinat cap citació judicial en la que fos obligatori assistir-hi, i que de fet, el dia següent de ser detingut tenia previst acudir al jutjat d’instrucció que ara l’ha enviat a presó.

Titulars

Avantítol: Segueix sense saber-se el grau d'implicació de la dona de l'assassi.

Títol: Fritzl podria ser condemnat a cadena perpètua

Subtítol 1: “El monstre d’Amstetten” es declara culpable de tots els càrrecs.

Subtítol 2: La seva filla Elisabeth explica per video, els 24 anys de tancament i violacions.

Titular

Avantítol: Els equips començen a moure fitxes pel mercat d'estiu.

Titular: Zlatan Ibrahimovic podria fitxar pel Barça.

Subtítol 1: El devanter suec de l’Inter de Milà té clar que vol abandonar el club al final de la temporada.

Subtítol 2: La marxa del jugador estaria relacionada amb el mal paper del seu equip a la Lliga de Campions.

L'única transparència de la Casa Blanca

Avanttítol: La gran dama del periodisme a Washington
Títol: L’única transparència de la Casa Blanca
Subtítol 1: “George Bush ens va enviar a la Guerra amb mentides sobre l’Irak”
Subtítol 2: “Els presidents creuen que com a tals no haurien d’estar mai qüestionats”
Activa als seus 88 anys, Helen Thomas (filla de libanesos) és la degana dels periodistes americans a la Casa Blanca i un referent mundial que s’ha guanyat el respecte de companys i polítics. A viscut l’administració de deu presidents americans i s’ha caracteritzat sempre per fer preguntes difícils sense mostrar cap mena de por, cosa que suposa un exemple per tots els periodistes. Especialment sonada era la seva relació amb el president George Bush; durant el seu mandat no la deixaven preguntar ni en les rodes de premsa dels portaveus ni en les del propi president perquè no agradava el to de les seves preguntes. Lluny de mossegar-se la llengua però, comprometia amb les seves qüestions a uns líders polítics, mancats totalment de transparència. A Bush no li agradaven les seves preguntes perquè Hellen li va dir que era un dels pitjors presidents de la història dels Estats Units. La seva tensa relació però, esdevé principalment per la Guerra de l’ Irak. La periodista degana ha afirmat sempre que: “George Bush ens va enviar a la Guerra amb mentides sobre l’Irak”, que va ser un error i que encara ara, és hora que expliqui perquè va envair el país. Segons diu ella mateixa, els americans encara hi són a l’Irak perquè segueixen bombardejant a gent que no els ha fet res. La periodista, ancorada a la seva professió, només busca saber la veritat, no aturar-se davant de ningú i caminar amb pas ferm cap a una realitat que des de la Casa Blanca no és ni clara ni transparent. Afirma també, que els presidents creuen que com a tals no haurien d’estar mai qüestionats, però assegura que no pot haver una democràcia sense que el líder estigui sempre qüestionat (què fa, per què ho fa, etc..). El missatge doncs és clar; Sempre s’ha de buscar al veritat i demanar respostes als responsables polítics

Cronista, reporter i amant obligat de situacions límit

Títol: Cronista, reporter i amant obligat de situacions límit.
Subtítol 1: La URL concedeix a Kapuscinski, el premi Honoris Causa
Subtítol 2: “ La Guerra no acaba mai pels que l’hem viscut”


Ryszard Kapuscinski és un dels reporters més coneguts i prestigiats del periodisme internacional, amb una llarga trajectòria professional que l’ha portat a l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina. El mèrit que recau sobre aquest periodista polonès, esdevé de fer un periodisme atípic, allunyat de les taules de redacció i moure’s sempre en situacions límit. La claredat amb la que exposa i descriu els fets, reforça la seva condició de cronista. Una condició que queda patentada amb la seva capacitat d’observació, característica indispensable per a una satisfactòria narració dels fets. L’any 1959 va ser el primer corresponsal polonès enviat a l’Àfrica negra, on va anar seguint revolucions, guerres i cops d’estat fins ben entrada la dècada dels vuitanta. Durant aquest temps va publicar reportatges per a mitjans internacionals com el The New York Times, entre d’altres. La curiositat, el conduïa sovint fins a situacions extremes que el feien reflexionar i tot i que ell mateix declara que en ocasions ha arribat a dir: “si te’n surts a partir d’ara et quedaràs quietet a casa” la vocació i sobretot l’instin periodístic l’han dut de nou a situacions molt arriscades. Aquests últims dies Kapuscinski ha estat a Barcelona perquè la Universitat Ramón Llull l’ha investit doctor honoris causa. Prèviament, Kapuscinski ja havia rebut aquesta mateixa distinció per La Universitat de Cracòvia, La universitat de Gdansk, La universitat de Silesia a Katowice i La universitat de Wroclaw. A més a més a les seves vitrines hi podem trobar un Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats rebut el 2003 i un Premio Letterario Elsa Morante que li fou concebut l’any 2005.
El seus reportatges bèl·lics té com a punt de partida la guerra que va viure en primera persona quan era petit. La narra amb l’escepticisme propi d’un nen que mai havia presenciat un esdeveniment equiparable. La guerra, que segons ell mateix, mai acaba per aquells que l’han viscut, va marcar la seva trajectòria professional i tot i que reconeix que és difícil explicar-ne la realitat aquells qui la ignoren perquè no l’han viscut, assegura que es crea per factors humans relacionats amb la supèrbia i el fanatisme.

Els plats trencats a la Xunta

Sembla, que amb aquesta última cita electoral a Euskadi, acaba una dècada de monopoli polític del Partit Nacionalista Basc. Els socialistes, volen pal·liar la derrota a les presidencials de Galicia arrabassant Euskadi a Ibarretxe. És evident per tant, que no tenen altra missió que fer pagar als bascos els plats trencats per Emilio Pérez Touriño a les presidencials gallegues. Argumenten, que per fer possible una superació de la ruptura radical entre nacionalistes i no nacionalistes, és necessari que el PNV assumeixi la seva retirada i passi ha ser el partit de l’oposició. La realitat però, mostra que és al PNV a qui li pertoca prendre l’iniciativa i plantejar, com a partit més votat, la seva proposta de Govern. Només si es demostra la inviabilitat de les seves conversacions i del seu projecte, serà el torn de Patxi López de plantejar legítimament la seva pròpia alternativa. Mirat amb calma, i perspectiva, el triomf escarit del PNV hauria de costar-li el futur polític a Ibarretxe. L’alternativa però, no podria ser altra que la d’un govern liderat pel secretari general dels socialistes bascos, Patxi López; la qual cosa no proporciona tampoc masses garanties. Pel que s’ha donat a entendre darrerament, el candidat a lehendakari dels socialistes bascos es proposa presentar una candidatura i demanar recolzament a tots els grups per, finalment, governar en solitari. La clara derrota dels socialistes a la Xunta, que havien recuperat esperances pensant que la seu del PP de Galicia es podria veure esquitxada per la trama de corrupció que assotava les files populars, és el punt d'inflexió que utilitza ara el partit presidit per Zapatero per assaltar Ajuria Enea i intentar presidir un País Basc, clarament dividit.

Zapatero insta a Ibarretxe a que assumeixi la seva retirada

Avantítol: Reacció socialista davant la pèrdua de Galicia.

Títol: Zapatero insta a Ibarretxe a que assumeixi la seva retirada.

Subtítol 1: La candidatura del PNV perd més de 70.000 vots a Euskadi.

Subtítol 2: Ni PNV ni PSE, es mostren disposats a cedir en les seves pretencions per la presidencia del nou govern basc.


Després de consumar una clara derrota en les presidencials de Galicia, José Luis Rodríguez Zapatero està decidit a pal·liar la decepció del PSOE, arrebatant Eusaki al PNV. El president del Govern va sortir ahir en defensa de Patxi López, a qui veu capacitat per proclamar-se nou lehendakari, i va plantar cara a Juan José Ibarretxe després de que aquest advertís que s’olvidaria dels socialistes en el Congrés dels Diputats si es materialitzava el desallotjament dels nacionalistes bascos d’Ajuria Enea (residència oficial del lehendakari).
Tot i que el mateix dia que Touriño perdia les eleccions a Galicia, Ibarretxe les tornava a guanyar a Euskadi, el PNV, juntament amb EA, perdia prop de 70.000 vots electorals sumant les presidencials de 2005 i les d’aquest any. Ibarretxe però, ha sortit reforçat, segons han indicat els propis socialistes, ja que el PNV ha augmentat la seva representació parlamentaria, amb 30 escons, assolint així un màxim històric.
Les declaracions protagonitzades ahir per Patxi López i Juan José Ibarretxe deixen entreveure que ni el PNV ni el PSOE, estàn disposats a cedir en les seves pretencions per a la presidencia del nou govern vasc. En aquest mateix context, el candidat socialista va arremetre contra el PNV refusant el seu discurs sobre unes eleccions, suposadament tramposes, i una possible desestabilització d’Eusakdi si surten del poder. Davant de la diversificació dels resultats electorals i l’igualtat dels principals partits, es vaticina un periode complicat de negociacions per instaurar-se a Ajuria Enea.

Les pluges acaben amb una sequera de cinc anys

Avantítol: Ruixats a tota la península.
Títol: Les pluges acaben amb una sequera de cinc anys
Subtítol 1: Andalusia i Extremadura han sigut les comunitats més afectades pel temporal.
Subtítol 2: Més de mil persones treballen en la reparació dels danys.

Les precipitacions caigudes aquest darrer mes de desembre han acabat amb una sequera de cinc anys. En la meitat sud d’Espanya, el dèficit de precipitacions ha sigut del 30 o 40 per cent. Tanmateix, l’Institut Nacional de Meteorologia preveu encara ruixats ocasionalment tormentosos en gairabé tota la península. Aquests, seran localment moderats a Andalusia, comunitats llevantines i Catalunya mentre que persistiràn ocasionalment forts a les Illes Balears.
El temporal de vent i pluja que ha afectat sobretot a Andalusia i Extremadura, ha provocat danys en la infraestructura elèctrica de Sevillana de Electricidad, tant en la xarxa de transports com en la de distribució. S’han produït interrupcions en el subministrament, puntualment i de forma localitzada, la qual cosa ha afectat a diverses localitats properes al Guadalquivir. Tot i que més de mil persones treballen en la reparació d’aquests danys, les tasques s’han vist dificultades per les condicions meteorològiques adverses que han deixat impracticables molts camins rurals i inaccessibles les línies de mitja i alta tensió. D’altra banda a Salamanca, els ruixats caiguts aquests últims dies han provocat l’esfondrament la passada matinada d’un edifici abandonat, en el barri antic de la ciutat.

Sitges, capital catalana del carnaval

Com cada any, Sitges es vesteix de carnaval durant una setmana i es converteix en la seu catalana de la gresca i la disbauxa. Tradicionalment, aquestes festes populars que precedeixen a el dimecres de cendra, es tenyeixen d’espectacles diversos i festeigs bulliciosos. Amb aquest pretext doncs, i encarant la nit de dimarts 24 de febrer, aquesta localitat, propera a les costes del Garraf, es preparava per a una última vetllada que prometia ser inolvidable. Encara no queia la nit, i les multituds de gent, provinents de diverses parts de Catalunya, ja començaven a invadir, els pocs pàrquings municipals que té la ciutat. En un interval aproximat de dues hores, l’autopista que uneix Sitges amb les localitats confrontants, i l’estació de tren, situada a la part alta de la ciutat, van dur a Sitges a milers de persones disposades a honrar la tradició carnavalenca i convertir aquella nit de dimarts, en una festa sense fi. La rua, formada aquest any per més de quaranta carrosses, es postulava com la principal atracció de la vetllada. Quan eren poc més de les deu de la nit, i la gent ja havia pagat prop de cinc euros per un entrepà que, generalment deixava molt que desitjar, el passeig marítim, des de l’església fins al luxós hotel que hi ha al final del mateix, va convertir-se en el sòl amb més aglomeració de gent per metre quadrat de tot el país. Just allà, hi havia la rua. Un seguit de carrosses recorrien el passeig al ritme de la música que sonava. Alguns integrants d’aquestes però, feien més pinta d’anar disfressats de pindolaires que no pas de qualsevol altra cosa. A mida que avançava la nit, la multitud es desplaçava cap a la sorra, on semblava que la nit no dequeia. Finalment però, quan la llum del nou dia començava a fer acte de presència, la gent va començar a abandonar la localitat en direcció a les llars respectives. La retirada va ser sonada; les andanes del tren i les carreteres van congestionar-se fins al punt de que els pocs més de trenta quilòmetres que separen Sitges de la ciutat comtal van convertir-se en gairabé hora i mitja de trajecte. Sitges, despedia un any més el carnaval sense novetats rellevants i amb un sabor agredolç ocasionat per la desmesurada aglomeració de gent.